Grup Excursionista Tramuntana

Juny de 2017

Refugi de s'Arenalet d'Aubarca (Artà)

Per veure totes les fotos pitjau aquí.

_________________________________________________________________________________________________________________

Abril de 2017

Travessa per la Serra de Tramuntana (Mallorca)

Primera etapa: Sant Elm-Esporles

Començo la Travessa a la població de Sant Elm amb una sensació de nerviosisme. Aquest és la primera vegada que la intent fer, i a més la faré en solitari durant molts quilòmetres. No tinc molt clar ni la ruta en aquest primer tram, ni els horaris de cada una de les etapes, però segur que anirà bé. Des de Sant Elm pos direcció a la Trapa, on faig una visita al seu mirador cap a la Dragonera. Des d'aquí, en pujada, pas pel Puig de ses Basses (m), on contemplo unes magnífiques vistes de la costa. Des d'aquest modesta puig tiro cap al Coll de sa Gramola, i l'entrada de la finca del Ratjolí, que deixo a l'esquerra, per anar a cercar la finca de Ses Fontanelles, un allotjament rural que ens deixa passar pel mig de les cases, per anar a cercar la faldilla de la Mola de s'Esclop (m). Sense pujar al cim, la vorejem per anar cap al Refugi de sa Coma de'n Vidal. Aquí estaria bé fer la primera nit, però com que encara no està operatiu continuo fent camí.

De la Coma de'n Vidal continuo fins arribar a Estellencs, una vila en la que aprofit per fer una aturada i visitar la apotecaria. M'he equivocat en triar les sabatilles de muntanya en lloc de les botes. Les sabatilles em venen un poc grans i el rozament fa que em surtin bòfigues. Aquestes em passaran factura més endavant. Passant per la finca de Planícia arribo fins a un punt en el que no fa falta arribar fins a Banyalbufar, sinó que puc tirar cap al camí del correu, per on arribo a Esporles. Aquí tinc reservada una plaça al refugi de Son Tries, on passaré la nit.

Segona etapa: Esporles-Refugi de Muleta

Em desperto prest i, després de fer un cafetet, em reuneixo amb en Raúl a la plaça per fer plegats aquesta etapa. D'Esporles en dirigim cap a Valldemossa. Quan arribem ens aturem per menjar unes coques de patata. Des del pobles ens dirigim cap als Cingles de Son Rullán, i en direcció al Puig Caragolí (m), ens desviem per arribar a Deià. Aquí en Raúl es queda. Jo vaig cada vegada pitjor amb les bòfigues dels peus. El problema afegit és que degut a aquestes i al mal que em produeixen, he estat trepitjant malament, i tinc els genolls que en fa molt de mal. La davallada des dels cingles fins Deià, passant pel Castell des Moro, ha estat molt dura. Des de Deià pos camí cap al port de Sóller, on es troba el Refugi de Muleta. Una vegada al refugi decideixo que la tercera etapa no la puc fer.

Tercera i quarta etapa: Refugi de Muleta-Refugi de Tossals Verds-Refugi de Son Amer

M'aixeco el dematí i, després de berenar, em ve a cercar el meu germà per acompanyar-me a ca meva. El que faig aquí és recollir a na Yolanda i els nins, i partir tots plegats cap al Refugi de Tossals. Aparquem el cotxe a Son Ordines i tirem cap al refugi. Jo m'ho agafo amb molta tranquilitat, per no forçar els peus. Sopem i fem un poc de sobretaula tots plegats. Al dia següents ens aixequem i fem una excursió des del refugi fins a la Font des Prat, i tornar per dinar. Gaudim d'un menú boníssim i ens posem les botes. Davallem cap als cotxes, tots plegats, per anar cap al refugi de Son Amer. Aquí sopem, i després d'una estona de sobretaula, ens anem a dormir.

Quinta etapa: Refugi de Son Amer-Pollença

Ens despertem, ens arreglem i berenem a la sala menjador del refugi, que es troba ple d'excursionistes, la majoria estrangers. Després de recollir totes les coses ens disposem a fer la darrera etapa de la Travessa, que ens deixarà a la vila de Pollença. Des del refugi de Son Amer tirem cap a les cases de Binifaldó i el poble de Pollença, on arribem després d'un darrer tram d'asfalt. L'experiència ha estat molt interessant, i fa que pugui millorar alguns aspectes negatius per la propera vegada, que esperem sigui l'any que ve.

Per veure totes les fotos pitjau aquí.

_________________________________________________________________________________________________________________

Març de 2017

Torrent de Turixant (Escorca)

La nostra idea inicial és fer el torrent del Gorg Blau-Sa Fosca entrant pel torrent de Turixant, que és un dels seus afluents. Però com sempre el destí ens té preparat un final alternatiu al nostre pla. Quedem en Rubén i jo per fer el descens, el dia és molt bo. Aparquem el cotxe a la desviació de la carrereta cap a sa Calobra. Anem a cercar l'entrada del torrent, que trobem sense moltes dificultats. Una vegada a dintre del llaç del torrent ens acabem d'equipar i continuem. Uns ràpels sense molta dificultat acompanyats de desgrimpades, algunes un tant exigents. És en una d'aquestes desgrimpades, on en Rubén perd l'equilibri i cau des d'un metre i mig d'altura. Tot és tan ràpid que no li dona temps de protegir-se amb les mans, i copetja amb la cara i cap sobre les roques. Queda inconscients uns minuts, amb un poc de sang per la boca. Jo que vaig darrera i ho he vist tot, arribo fins a on està ell.

Quan estic al costat comença a reaccionar. No es queixa de gens de mal a la regió cervical. La sang pareix d'unes ferides superficials pels llavis. El més important és que es troba amb amnèsia del que ha passat, a més d'estar repetitiu. Esperem un quart d'hora per que es recuperi un poc més. Després continuem per acabar el descens del torrent de Turixant, que s'uneix al del Gorg Blau. Decidim no continuar amb el descens i comencem a remuntar el tàlveg del torrent fins arribar a l'antiga central elèctrica de Turixant, on abandonem el llaç per anar a cercar la carretera de Palma-Pollença. Una vegada aquí estem a tir de pedre del cotxe.

El proper destí és l'hospital perque li facin una valoració més específica, que afortunadament, va ser normal. Un descens aparentment fàcil que es va complicar degut a una caiguda de pocs metres d'alçària.

Per veure totes les fotos pitjau aquí.

_________________________________________________________________________________________________________________

Març de 2017

Escalada en gel, Canal Fàcil al Cuchillar de las Navajas (2.494 m) i Canal de la Mina al Morezón (2.393 m) a la Serra de Gredos (Àvila)

Només un dia després de tornar del viatge d'esquí amb la família parteixo cap a la Serra de Gredos. Les maletes estan quasi llestes, així que només queda completar-les. A primera hora ens veim a l'aeroport amb na María José, n'Estorchs, en Rubén i jo. Enguany no ens acompanyen ni en Xavi ni el meu germà, que va sofrir una greu lesió de genoll. Els trobarem molt a faltar!!!

Una vegada arreglat el lloguer del cotxe, tirem cap a Àvila, on fem un aturada per comprar les provissions. Des d'aquí cap a Hoyos del Espino, on dinarem, i cap a la Plataforma. Ens acabem de preparar i tirem cap a la Llacuna. Tenim un paissatge blanc que ens anima a continuar, gaudint de cada passa. La neu està molt bé i progressem molt més aviat que l'any passat. En arribar a la llacuna, la travessem per damunt perqué es troba congelada. L'any passat la varem haver de voretjar, però enguany la creuem tot directe al refugi.

El refugi està molt ben acondicionat i ens permet passar uns dies molt còmodes. L'hem de compartir amb altres grups, però no es suposarà cap problema. Després d'acomodar-nos parlem amb un grup que ens confirma que el tram de la cascada de la Nor de l'Almanzor no està formada. A més amb les temperatures altes s'ens presenta una aproximació feixuga, per lo que fonalment decidim deixar el nostre principal objectiu, le Nord de l'Almanzor, per una altra ocassió.

Ens despertem i decidim iniciar-nos en les cascades de gel. A prop del refugi en tenim de molt accesibles, així que cap allà que ens anem. N'Estorchs serà el nostre professor, i qui ens introduirà en aquest mon tan apassionant. Ens movem per tot el circ a messura que superem els murs de gel. D'enfora veim un grup que li dona fort a línies molt més complicades. Amb ells coincidirem al refugi, són un grup d'Astúries molt més potent, amb qui compartirem uns dies plegats. A més tenim una parella que també farà nit amb nosaltres, encara que ells finalment dormiran de vivac a fora.

Segon dia d'activitat... el gel està quasi impracticable degut a les altes temperatures que fan que tot es fongui molt aviat. Ahir ja varem acabar amb vertaderes cascades d'aigua. Així que avui ens tirem cap als corredors de neu. Triem el corredor que té el nom la "Canal Fácil", que puja cap el Cuchillar de las Navajas (2.494 m) . És un corredor classificat com AD amb una inclinació d'uns 55º. Nosaltres el trobem en unes condicions perfectes. Una vegada a dalt, després de celebar-ho, davallem per la Portilla de los Machos fins arribar una altra vegada al refugi.

Darrer dia del viatge, després de berenar fem totes les motxilles i ens anem cap al darrer corredor. Ens portem tots els trastos ja que no tornarem al refugi. Creuem novament la llacuna i arribem l'inici del Corredor de la Mina al Morezón (2.393 m), un corredor AD- amb una inclinació màxima de 60º. Aquesta canal ja serà un poc més exigent que la d'ahir, inclús farà que ens posem emsamblats en Rubén i jo, i n'Esorchs haurà d'assegurar a na María José en uns quants punts. Una vegada a dalt, mengem un poc i gaudim d'unes vistes espectaculars. Des d'aquí partim directament cap on tenim els cotxes, però davallant per la cara oposada per on vam pujar fa uns dies.

La tornada sempre té dues cares... una alegra perque podem rememorar tot el que hem compartit aquests dies... i una altra d'amarga perque ja s'ha acabat i no podrem tornar fins l'any que ve.

Per veure totes les fotos pitjau aquí.

_________________________________________________________________________________________________________________

Febrer-Març de 2017

Viatge familiar d'esquí a Grandvalira (Principat d'Andorra)

Un any més gaudim, tota la família plegada i amb la companyia de na Marina, de la neu al Principat d'Andorra. Enguany estem allotjats a la zona de Ransol, que no coneixíem, i que ens ha causat una molt bona impressió. L'hotel té bones vistes a la muntanya i es troba molt a prop del Tarter. Una vegada a Andorra ens trobem amb el meus cunyats, en Xisco i na Cati. Ells estan allotjats a un altre hotel, però estem plegats durant tot el dia. L'hotel està bastant bé, amb una habitació molt ampla. Les zones comuns estan molt bé, i el restaurant té un buffet bastant aceptable. Les pistes triades enguany són les mateixes que les altres vegades, les de Grandvalira. Aquí teniu un petit exemple d'elles.

Per veure totes les fotos pitjau aquí.

_________________________________________________________________________________________________________________

Febrer de 2017

Mirador de ses Puntes i sa Talaia Vella (868 m) i sa caseta refugi, Valldemossa

Per veure totes les fotos pitjau aquí.

_________________________________________________________________________________________________________________

Febrer de 2017

Corredor Nord, Escorca

Per veure totes les fotos pitjau aquí.

_________________________________________________________________________________________________________________

07 de Gener de 2017

Cresta de n'Alí (1.037 m), Escorca

Comencem les sortides per preparar el viatge d’enguany a la Serra de Gredos per fer la cara Nord de l’Almanzor. Avui hem decidit fer la Cresta de n’Alí, practicant la progressió i assegurament en dues cordades. Per tant, quedem al Coll de sa Batalla amb na Maria José i n'Estorki per fer una combinació de cotxes. Des de Palma en Rubén i jo sortim plegats amb un cotxe, mentres que na María José i n’Estorki pugen cada un amb el seu cotxe. Per la Ma-13 fins a Inca per continuar per la Ma-2114 fins Selva i per la Ma-2130 fins Caimari. Des d’aquí només queda continuar pujant fins arribar al Coll de sa Batalla. A nosaltres dos ens dona temps de fer un cafetet abans de que ells arribin. Ens vegem a les dotze allà per deixar dos cotxes i davallar fins a la Comuna de Caimari on deixem el tercer. Comencem a caminar superant ràpidament el botador que dona inici al Comellar de sa Cometa Negra. És un camí de ferradura ample i fàcil de seguir.

Sense deixar de prestar atenció, a la corba que hi ha abans de que el camí estigui encimentat, continuem rectes per un camí ample de terra. No ens hem de despistar perquè hem d’agafar un caminoi marcat amb una fita a la nostra dreta. Nosaltres, parlant parlant continuem fins arribar a un rotllo de sitja on s’acaba el camí ample. No ens queda més remei que tornar enrere per tornar fins a la fita, on ens desviem. El caminoi està fitat i és fàcil de seguir si prenem atenció. La pendent és considerable i val la pena agafar-lo en calma. Les vistes s’obrin de tant en tant, deixant veure els pobles del pla. Arribem a l’inici de la cresta, on aprofitem per fer una mossegada i equipar-nos amb els arnesos, ferros i més estris necessaris. Pareixem professionals i tot... comença l’activitat de veres. Ens dividim en dues cordades, com farem a la Serra de Gredos, una formada per na María José i n’Estorki, i l’altre per en Rubén i jo mateix, encara que anem pràcticament plegats.

El començament són unes trepades fàcils que ens obrin encara més les vistes. Decidim avançar ensemblats posant assegurances intermitges, inclosos els passos fàcils. Trobem algun pas un poc més inclinat, però no hi ha cap pas que no puguem superar sense problemes. Poc a poc anem progressant i, després d’una part més esmolada, arribem fins al “Petit Cerví”, una prominència rocosa que s’assembla a aquesta meravellosa muntanya. Aquí muntem una reunió a la seva bassa i la faig jo de primer. És una placa inclinada amb dos arbres a la seva meitat on poder muntar les assegurances. Després dels primers quatre metres, més o manco, tenim el primer arbre. Aquesta és la part més exposada, una caiguda aquí sí que podria ser un problema, ja que la resta de la placa és molt assequible. Una vegada al cim d’aquesta “petita muntanya” hi ha un pàrabolt amb una anella des d’on poder assegurar a en Rubén. A dalt de tot hi caben dues persones, per tant quan ell és a dalt amb jo, munt el ràpel des del mateix pàrabolt i ens esperem els dos a que la nostra cordada amiga facin els mateixos passos.

Continuem per la cresta fins arribar a un petit replà on comença una xemeneia. Aquí trobem una fita de pedres a l’esquerra que pareix que ens porta per millor camí. No l’hem d’agafar sinó continuar per la dreta per entrar dins la xemeneia. Aquesta la superem sense assegurar des de baix, encara que una vegada a dalt, jo sí que ho faig des de dalt a en Rubén. Més endavant tornem a trobar un nou pas estret, semblant a l’altre però més fàcil de superar. Arribem a un nou punt on, per continuar, hem de muntar un ràpel, ara a un cordí que no inspira molta confiança. Rapelem amb molt suavitat per no donar massa tensió a aquesta precària reunió de fortuna. Aquí baix ens llevem els estris per continuar per una zona sense cap complicació. Pareix que el cim està a tir de pedra, però encara queda una estona per arribar-hi, ja que el que vegem no és realment el cim. No ens volem enredar molt, ja que volem fer la primera part del retorn amb claror.

Arribem a un punt on pareix que no hi ha camí, voregem per la part esquerra, passant per les restes pintades de color groc, que volen reproduir un naixement. No entenc que ningú vulgui danyar les muntanyes d’aquesta manera, i menys per motius religiosos. Una darrera espitjada i ja som a dalt del cim del Puig de n’Alí (1.037 m). Arribem just a temps per contemplar la posta de sol, que és meravellosa. No perdem més temps, en Rubén i jo comencem el retorn, mentres que Na María José i n’Estorki es queden, ja que ells faran aquí el seu primer vivac.

En Rubén i jo continuem per davallar per la ruta normal a n’Alí cap al Coll de sa Línia. En arribar a la cruïlla, poc després de començar el retorn, ens despistem i tirem cap a Mancor. Ja ens sembla estrany la direcció oposada que agafem, però continuem, fins que als deu minuts ens queda clar que no anem bé. Tornem per les nostres passes fins a la cruïlla i agafem la direcció correcta. Tirem cap a la dreta i baixem per un caminoi, pràcticament marcat i fitat durant tot el seu recorregut fins arribar al coll. Els vint minuts que hem perdut amb el “despiste” seran els que ens faltaran de llum fins arribar a baix. Sort que el camí ja no té pèrdua, les fites són clares i els frontals ajuden.

Una vegada al Coll de sa Línea, unes fotos i continuem cap al Coll de sa Batalla per la ruta normal. Un camí ample de ferradura ens acompanya fins a la cruïlla on ens desviem cap a la dreta, per anar cap a Comafreda. A partir d’aquí un tram de caminoi fins tornar agafar la pista de terra que voreja el torrent. Arribem a la caseta on normalment cobren pel dret de pas. A aquestes hores jo no trobem a ningú, així que ens estalviem haver de pagar. Superem el portell pel seu botador de l’esquerra i continuem fins a la propera cruïlla, on tirem cap a l’esquerra. Passem per la dreta de la font i ja som al Coll de sa Batalla. Només queda tornar cap a cases i desitjar-los a na María José i n’Estorki que no baixin molt les temperatures. Una jornada esplèndida, amb una companyia magnífica... per repetir!!