 |
|
|
18 de Juny de 2015
Torrent des Clot de l'Infern (Escorca)
Després de tornar del refugi de s'Arenalet, el meu germà i jo hem decidit anar a fer un torrent abans de que arribi l'estiu. Hem triat el del Clot de l'Infern, un de nou per nosaltres, perquè el seu retorn ens deixarà a la platja on s'uneix el torrent de Pareis amb la Mar Mediterrània, on poder donar-mos un capfico i llevar-nos la calor del dia. El torrent d'avui està a prop d'un altre ja conegut tant pel meu germà com per a mi, el del Gorg de sa Figuera. En Rubén no ha pogut venir aquesta vegada perquè té guàrdia, tota una llàstima.
Anem amb dos cotxes per fer una combinació, ja que el punt d'inici es troba al nus de sa corbata i el final a sa Calobra, i no és pla anar caminant d'un punt a l'altre. Agafem la Ma-13 fins a Inca on, després de creuar per dintre del poble, anem per la Ma-2114 fins a Selva, després fins a Caimari i, finalmant, fins al Coll de sa Batalla per la Ma-2130. Arribats en aquest punt continuem per la Ma-10 en direcció cap a Sóller. Quan arribem a la cruïlla cap a sa Calobra, ens desviem per la Ma-2141 per anar a cercar el punt on acabarem la ruta d'avui. Tirem amb paciència fins arribar al nucli de cases de sa Calobra on aparquem el meu cotxe a un dels pocs llocs gratuïts habilitats fora dels aparcaments. És prest i no tenim gaires problemes per trobar lloc, però segur que més tard això s'omplirà de gom a gom. Tornem carretera amunt per on hem vingut fins arribar al nus de sa corbata, on aparquem el segon cotxe. Primer el deixem a l'explanada que hi ha creuant la carretera, per no molestar a l'amo del bar que hi ha al nus de sa corbata, però ell ens diu que millor si l'aparquem a la zona d'enfront del bar, un poc al fons. A nosaltres ens va molt millor aquesta nova ubicació, així que no tenim cap problema en canviar el cotxe de lloc.
Col-loquem les motxilles, ens posem crema de protecció solar i comencem l'aproximació cap al torrent del Clot de l'Infern. Fa un bon sol, i jo m'he oblidat la gorra, vaja faena!! L'aproximació comença pel caminoi que hi ha entre el mirador i el bar, on després de donar "dues" passes, quasi no hem començat a caminar, ja el deixem per girar cap a l'esquerra. Creuem, pel millor camí que trobem, el petit comellar que hi ha a la nostra esquerra. Si ens fixem podem trobar alguna fita que ens pot ajudar a anar pel millor camí possible. Després de creuar-lo, mentres continuem avançant, pujem la petita cresta de roca de l'esquerra, però només fins a la seva meitat, que ens porta a trobar un nou comellar. Aquest és molt més ample i evident que el primer que hem passat. Al fons, amb unes vistes molt guapes, podem veure el quarter dels carabiners. Nosaltres continuem davallant pel segon comellar, intentant anar pel seu costat dret. Més o manco per la meitat del comellar, per on estem davallant (per la seva part dreta) trobem novament tota una sèrie de fites que ens ajuden a continuar el nostre camí.
Continuem davallant pel comellar, seguint les fites per la seva part dreta, fins arribar a l'alçària d'un evident bosc de xiprell (o bruc d'hivern). Aquest bosc destaca clarament sobre la flora que fins ara ens ha acompanyat. Arribats a l'inici del bosc, el creuem cap a l'esquerra del comellar per continuar davallant per les roques, que ens faciliten el nostre pas. Arribem a un punt on el camí és complica un poquet, però res que no es pugui superar fent una petita desgrimpada. El camí fins aquí ha anat sent cada vegada un poc més brut, i encara ho serà més fins arribar a la part esportiva del barranc.
Seguim davallant, i quan veim que el comellar pareix que s'encaixona, ens tirem cap a la part dreta. Pareix que ja arribem a la part esportiva, però no és així, és una il-lusió. En pocs temps el comellar es torna a obrir, però ja no queda molt per arribar al primer dels ràpels. La veritat és que l'aproximació d'aquest torrent és un poc feixuga, tant pel sol, com pel terreny tan brut pel que caminem. Hem tardat una hora i mitja des de l'aparcament del nus de sa corbata fins al primer salt.
La primera reunió la trobem a una paret de l'esquerra, on antigament hi havia un pont de roca. Ara hi ha dos pàrabolts amb anelles en bon estat. Tot el torrent té l'equipació dels ràpels en bon estat (pàrabolts). El primer ràpel pareix més brut del que realment és, i finalment davallem quasi verticalment uns vint-i-vuit metres, primer rodejats de vegetació i després sense ella. Continuem caminant, més o manco, cent metres més fins arribar al segon ràpel.
Per arribar a la capçalera del segon ràpel hi ha un passamans horitzontal que ens ajuda a fer-ho amb més seguretat, ja que aquesta està a un punt un poc exposat. Ens hem oblidat, a part de la meva gorra, una corda que pensàvem deixar fixa per canviar la del passamans, que ja teniem previst que estaria en mal estat. Bé, com que no la tenim, no ho podem fer, mala sort. El meu germà m'assegura fins a la reunió, on faig el muntatge de la mateixa, i l'assegur a ell fins que arriba. Aquest segon ràpel passa pel mig d'un forat fet per un gran bloc de pedra encastrat, molt estètic, per superar els seus vint-i-dos metres d'alçària.
El tercer salt el trobem després de continuar uns dos cent metres aproximadament. Aquest també té un passamans, encara que és més vertical i més fàcil arribar-hi. Aquest salt té uns divuit metres d'alçària, amb unes magnífiques vistes. Seguim i arribem al quart ràpel, d'uns quinze metres. El torrent de Pareis cada cop està més aprop, amb la Cova des Romagueral al front nostre. Com fins ara no tenim cap problema en superar-lo, i després de fer-ho, a l'ombra, decidim fer una mossegada.
Només ens queda un o dos ràpels més, segons com ho volguem fer ja que arribats aquí podem davallar tot d'una tirada d'uns trenta metres, o fraccionar-ho en dos: primer un de dotze i després un de divuit metres. Les cordes ens basten per fer-ho d'una tirada, però pareix que tindrem una millor recuperació d'elles si els fraccionem, així que així ho fem. Davall primer fins a una mènsula ampla, on el meu germà es reuneix amb jo. El darrer ràpel també pareix brut inicialment de vegetació, però com al primer després no ho és tant. Superada una primera mènsula, la corda ens deixa quasi a davora del llaç del torrent de Pareis. Hem tardat unes dues hores des de que hem començat la part esportiva.
En aquest punt, a pocs metres, es troba la Cova dels Perduts, que decidim anar a visitar. És una petita cova amb estalagmites i columnes, on també hi ha un vivac acondicionat, tot molt "cuco". Després de llevar-nos tota la ferralla del damunt anem a cercar el tàlveg del torrent de Pareis, que es troba a una cinquantena de metres. Ens trobem a una hora més o manco del final del retorn. Al front de la Cova des Romagueral trobem un gran gorg ple d'aigua de color marró que podem evitar per la seva dreta, sense haver de banyar-nos. Continuem caminant fins arribar a un punt on no ens queda més remei que mullar-nos. L'aigua és del mateix color que el gorg d'abans, bé que el d'abans i que el de tots els altres que ens trobarem fins al final. Entrem al gorg que pareix poc profund, però en veure que ens enfonsem decidim tornar enrera per col-locar millor les coses a la motxilla, i tancar bé els pots estancs.
Endavant que a banyar-se ha tocat, i l'aigua està fresqueta. Costa un poc avançar, ja que no veim gens el fons dels gorgs, per tant no sabem on trepitjem. Poc a poc continuem fins agafar uns estrangers que ja haviem vist des d'adalt del torrent del Clot de l'Infern, quan estàvem als darrers ràpels. Ens demanen per on han anar, els indiquem i passem davant d'ells, però pareix que els hi costa fer-nos cas, ja que es posen a mirar pel costat contrari del que lis hem dit. En poc arribem a la Font des Degotís, que avui ho fa amb molta alegria... més que degotar cau un petit raig continu d'aigua.
Un poc més endavant trobem un altre grup de cinc excursionistes estrangers, tres tres adults i una nina d'uns deu anys. Pareix que va més fluits que els altres que hem vist abans ja que avancen sense gaires problemes. Anem una estona darrera d'ells fins que, finalment, els adelantem en començar la part més ampla del final del torrent. Com més avancem més gent ens anem trobant pels voltants del final del torrent de Pareis. Des de la Cova dels Perduts fins a la mar hem tardat una hora i vint-i-cinc minuts, ja que ens hem trobat els gorgs plens d'aigua.
A la platja trobem menys gent del que ens esperàvem. Deixem les coses al sol, damunt dels màcols i macolins que constitueixen el trispol de la platja, i ens estem una estona. Quan estem més secs, continuem per anar cap al túnel de sortida de l'esquerra. Després de creuar-lo ens trobem al nucli de cases de sa Calobra, amb la seva platja, que té una aigua transparent. Pujem cap on hem deixat el cotxe avui dematí per tornar cap al nus de sa corbata. Aquí aparquem per fer una rehidratació ràpida abans de continuar cap a cases. Parlem una estona amb l'amo del bar, i amb dos guies, que ens demanen sobre les condicions dels gorgs del torrent, abans de tornar cap a Palma.
Acabem l'activitat d'avui contents, ja que hem afegit un nou torrent a la nostra llista. És un torrent per col-leccionistes, ja que la seva aproximació i el seu retorn són suficientment durs com per pensar-s'ho, en relació als ràpels que té. Però tot i així ens ho hem passat molt bé.
Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi haurà vídeo a la secció corresponent de vídeos.
_______________________________________________________________________________________________
08 al 10 de Juny de 2015
Refugi de s'Arenalet des Verger (Artà), 2ª part
10 de Juny: dia de platja a sa Font Celada-tornada cap a cases
Un nou dia comença per les terres artenenques d'Aubarca, i tots ens despertem... bé a un li costa més que als altres, però finalment tots ens posem en marxa. Novament preparem un berenar amb pa amb oli torrat, amb tomàtiga, suc i llet. Ahir vespre van deixar quasi llest el dinar d'avui, així que només hem de partir cap a la platja. Tot un dematí de sol i arena ens queda per davant.
Novament anem a la platja de sa Font Celada ja que és la que millor està. Com ahir estem quasi totsols. Avui encara més, ja que hi ha una familia que ahir estava amb nosaltres que parteixen al dematí. Na Sofía, una nina de sis anys amb qui na Paula havia estat jugant ahir dematí, ens deixa per anar d'acampada amb la seva classe. Menys gent hi ha a la platja, i així encara pareix que estem més totsols.
Aprofitem al màxim el dematí, ja que a l'horabaixa partirem i no podrem tornar a la platja. Nou aperitiu abans de dinar per oder apurar un poc més. Després tornem cap al refugi per dinar, avui toca arros fresc. Un cafetet i acabar de arreglar les coses per deixar les habitacions a les cinc. Tot ha de quedar enllestit, tant les habitaciones com la cuina i llocs comuns, així que no podem enredar molt. Un cafetet i una copa d'herbes dolces ben fresquetes per acabar la jornada. Abans de partir aprofitem per fer-nos unes quantes fotos a la terrassa del refugi.
Damunt les sis de la tarda comencem el camí de tornada cap als cotxes. Na Sílvia i en Pere decideixen tornar a fer camí amb nosaltres. Així que amb bones ens tornem, primer cap a la Font Celada, després cap a la torre de Cala Matzoc, i un poc més endavant la cala, i després cap al camí de l'interior fins als cotxes.
En arribar als cotxes ens fem les darreres fotos abans de patir finalment cap a Palma. Ens despedim de na Sílvi i en Pere, que ens donen permís per penjar es seves fotos, i els desitjem bona sort amb el final de l'embaràs i el naixement de la seva filla.
Per veure totes les fotos pitjau aquí.
_______________________________________________________________________________________________
08 al 10 de Juny de 2015
Refugi de s'Arenalet des Verger (Artà), 1ª part
08 i 09 de Juny: arribada al Refugi de s'Arenalet-dia de platja a sa Font Celada
Un any més arriba el mes de Juny i no volem perdre l'ocasió de visitar el refugi de s'Arenalet des Verger, també conegut com d'Aubarca, a Artà. Enguany serem més poquets del que és habitual, només anirem na Marina amb el seu fill, n'Adrián, i nosaltres quatre. La resta d'amics no han pogut fer venir bé els dies de la reserva, una llàstima. Com que els nins encara no han acabat les classes, quedem a les dues per dinar, abans de pujar cap a Artà. Hem quedat amb els guardes a les cinc de l'horabaixa al Parc del Llevant, així que tenim temps per anar tranquils.
Dinem tots plegats a Palma i, després de fer una xerradeta, tirem cap a Artà per la Ma-15 fins a Manacor, passant per Sant Llorenç fins Artà. Una vegada aquí seguim les indicacions cap al Parc del Llevant que ens fan creuar el poble i agafar la Ma-3333 fins arribar al centre d'interpretació del parc. Aquí ens veim amb el guarda a qui li donem tot el menjar i aigua que ell ens pujarà amb el cotxe fins al refugi. Aprofitem aquí per llogar els llençols pels llits, ja que hem decidit no pujar els sacs. Aquí coincidim amb una parella d'al-lots que també han reservat habitació al refugi pels mateixos dies que nosaltres, són na Sílvia i en Pere. Com que no tenen molt clar el camí cap al refugi, els hi proposem que venguin amb nosaltres, i sense pensar-ho molt accepten i decideixen acompanyar-nos.
Després d'arribar amb els cotxes fins a la carretera que porta cap a Cala Mitjana, aparquem els cotxes on sempre. La carretera està arreglada, però el nostre punt de partida i arribada d'enguany està aprop d'on normalment aparquem, així que aquí deixem els cotxes. Enguany hem decidit agafar un camí nou, que ens durà a Cala Matzoc molt més aviat que pel camí normal. És un camí interior que no té tant encant com el de la costa, però que val la pena agafar-lo si un es vol estalviar un bon tros de caminar.
En poc temps arribem a Cala Matzoc i la creuem per anar a cercar la seva torre de defensa. La platja té un poc d'alga acumulada, però molt manco que de costum i l'aigua està ben neta, amb un color preciós. Ara ens queda una pujada un poc més exigent, abans d'arribar a la torre. Una vegada aquí fem una aturada per fer una mossegada i fer la visita obligada a l'interior de la torre, els nins no la perdonen. Des d'adalt hi ha unes bones vistes de la costa, i es veuen perfectament les dues torres amb qui es comunicava aquesta on estem, a la seva dreta i a esquerra. La peça de canó que té a la seva part superior continua recolçada al terra. La torre està bastant ben conservada i neta, pel que sol ser habitual. Estaria bé que alguna institució fes un esforç i restauràs la peça de canó, posant-li una base de fusta, com la que hi ha a la torre de la Penya Roja.
Continuem camí amb tranquilitat, els nins porten un ritme molt bo, sense queixar-se en cap moment. Na Sílvia està embarassada, així que ella va més tranquila. Després de la torre queda una davallada més marcada i un bon troç de camí fins al refugi. Passem per un tram on la roca és vermellosa, i on sempre deim als nins que pareix que estem a una altre planeta, a Marte. Seguim el nostre camí i arribem a la platja de sa Font Celada. Quina sorpresa ens portem quan arribem: la platja està totalment neta d'algues. Mai l'havia vist tan guapa com avui, ni la seva arena ni l'aigua. Ni les platges del Caribe tenen una aigua tan transparent i són tan verges com aquesta. La creuem i ja només ens quedem uns pocs cents de metres fins a la platja de s'Arenalet des Verger.
Una altra sorpresa ens portem quan podem veure la platja de s'Arenalet: totes les algues de les dues platges anteriors s'han anat a acumular aquí. En tots els anys que fa que venc al refugi, la platja de s'Arenalet sempre havia estat neta d'algues, en canvi les de Cala Matzoc i sa Font Celada sempre han estat plenes d'elles. Enguany s'han girat les tornes, són coses de la natura. No passa res, demà en comptes d'anar a la de s'Arenalet, anirem a sa Font Celada, que només està a uns pocs minuts del refugi.
Arribem al refugi i ens instal-lem a les habitacions que ens han asignat. Normalment sempre ens tocava l'habitació de quatre de fora de la casa principal. Aquesta vegada ens ha tocat la de dedins del refugi, la Q1, que està al costat del menjador. Aquesta és una habitació amb dos lliteres i una cambra de bany, un poc més petita que les altres, però més que suficient. Desfem les motxilles, preparem els llits i col-loquem el menjar i la beguda al rebost i a la gelera. Després els nins i jo ens atraquem una estona a la platja, que a més estar plena d'algues també ho està de pedres. És una passada com pot canviar una platja en qüestió de poc temps. Ens donem un bany i, després d'estar cercant copinyes, tornem al refugi on ens posem amb el sopar. Mentres l'estem preparant s'atraca un mart a la part del darrera de la cuina. L'any passat ja la vam veure, i enguany ens torna visitar. Segons na Marina ens comenta, els guardes li van explicar hi ha més d'un exemplar, que són varis els que visiten el refugi sense tenir massa por de les persones.
Sopem a una de les taules de la terrassa, amb el llum de les plaques solars. Després ens tombem una estona per gaudir d'un cel ple d'estrelles, sense cap núvol que ens pugui molestar. Ens hem de tapar amb les flassades perquè ha refrescat un poc, i no ens volem refredar. Mirem el cel estrellat quasi sense pipellejar, cada any em sorpén més com de preciós està, deixant-me ben bocabadat. Veim l'Osa Major, satèl-lits, estrelles fugaces... i quan els menuts comencen a caure dormits decidim recollir i anar a dormir.
Ens despertem i toca berenar, així que preparem unes tostes amb oli, tomàtiga i pernil, acompanyades de llet amb cacao i suc de pinya. Avui passarem un dia de relax a la platja de sa Font Celada, així dons després de preparar les coses i posar-nos crema de protecció total, ens anem cap a la platja. En pocs minuts tots ja estem montant el nostre petit refugi amb pals, canyes i mocadors de platja, que ens protegirà de la força del sol. La platja té una entrada a la mar molt suau, amb poca profunditat, que fa que els més petits puguin jugar sense problemes a la vorera. Les vistes que tenim són totalment espectaculars. L'aigua està neta i transparent, amb diferent tonalitats de blau que li donen uns colors brutals.
Tirant al migdia na Marina i na Yolanda s'atraquen al refugi i ens porten un aperitiu de begudes, fruita i coses salades. Tot està boníssim, bé, de fet ens visita una gavina, a la que batiem com "Truiteta", que no deixa de demanar-nos menjar. S'atraca ben a prop de nosaltres, deixant-se fotografiar. Quan arriba l'hora de dinar tornem al refugi per menjar de macarrons amb tomàtiga i carn.
Després de dinar tornem a la platja i ens estem fins ben tard. Jo vaig a visitar la font que dona el nom a la platja. Està a davall d'una balma que forma un petita cova que es pot veure a la dreta de la platja, si mirem cap al costat contrari de la mar. Dintre d'aquesta balma es pot veure un forat ple d'aigua i la resta de vegetació seca a les pedres quan brollava aquest hivern, després de les pluges. Estirem tot el que podem per poder estar a la platja, fins que no queda més remei que tornar.
Una vegada sopats, decidim anar a fer una petita excursió nocturna. Agafem els frontals i ens atraquem a la zona d'acampada. L'han deixat superbé, és una passada com tenen tant el refugi com aquesta zona. No té res a envejar altres refugis i zones de la Península o d'Europa. Quan tornem al refugi agafem les coses i anem a la platja de s'Arenalet a mirar les estrelles. Passada una estona na Marina amb n'Adrián i na Yolanda i na Paula comencen a partir, i ens quedem n'Adrià i jo totsols durant una estona. És una passada estar amb el meu fill gaudint d'un cel ple d'estrelles com aquest... això ja no m'ho pot llevar ningú. Quan ens cansem ens tornem cap a l'habitació a dormir, que demà ens queda un dia ben complet.
Per veure totes les fotos pitjau aquí.
_______________________________________________________________________________________________
30 i 31 de Maig de 2015
Refugi de Muleta (Sóller), 2ª part
31 de Maig: Refugi de Muleta-Camí des Pintors
Son a prop de les vuit i mitja del dematí de diumenge quan em desperto a dalt de tot de la llitera del refugi. La nit ha anat molt bé, sense cap renou ni problema que em desperti. Em fixo i quasi totes les lliteres ja estan buides. Es senten renous de nins jugant a fora del refugi, i pareix que són dels nostres. Em vesteixo i tir cap a baix, sense adonar-me que n'Adrià i en Javi encara estan dormint. No tardaran molt en despertar-se, ja que na Yolanda els va a cridar perque no es quedin sense berenar. Una vegada tots despertes entrem al menjador del refugi per berenar. Ens trobem llet, amb cacao o cafè, suc de taronja, galletes Maria, margarina amb confitures de maduixa o albercoc, i pa amb pernil i formatge, disposats per que triem el que més ganes ens faci.
Després de berenar sortim a fora del refugi, fa un dia espectacular i els nins poden continuar amb els seus jocs. Els més grans estem encantats de no haver de fer res, això s'agraeix de tant en tant. Les cartes i el dominó són dos dels jocs amb els que s'entretenen jugant. Mentres ells juguen nosaltres podem fer una xerradeta a les taules d'enfront el refugi.
Quan pareix que comencen a avorrir-se, el parchís fa que estiguin una estona més entretenguts. La veritat és que s'estan portant superbé, jugant plegats i sense que cap s'enfadi. Nosaltres continuem amb les nostra xerrada i gaudint de les vistes que tenim des de la terrasa.
Tenim reservat el dinar, que es serveix a la una mitja, així que decidim fer una petita excursió quan els més menuts pareix que comencen a no sabre què fer. La ruta triada és el camí dels pintors, que és un caminoi que surt a prop de la porta d'entrada del davant del refugi. Després de mirar el mapa comencem a caminar, i tot d'una deixen el camí marcat del GR-221 per agafar el caminoi en davallada que neix a la nostra dreta. Finalment el dos Sergios, que haviem començat a caminar amb tot el grup, decideixen tornar a enrera. Na Sílvia i en Javi tornen cap al refugi amb ells per esperar la nostra tornada.
El camí és quasi tot el temps en davallada, cosa que hem de tenir en compta ja que a la pujada l'haurem de fer cap a amunt. Aquest camí va a prop de la costa i ens dona unes bones vistes cap a la Mar Mediterrània. Avui, com ahir, està plana, amb un blau preciós i una bona quantit de veles surcant es seves aigües. És un camí còmode que, com he dit abans, quasi tot el temps davalla. Inicialment és una davallada suau, però augmentar la seva pendent en el darrer tram. Segons ens han dit al refugi, es tracta del camí dels pintors. Quan arribem a la part més propera a la mar, decidim aturar i fer una mossegada per fer el berenar. A partir d'aquí torna a pujar de forma accentuada. Jo decideixo anar a investigar si val la pena continuar per tenir millors vistes. Però finalment decideixo que els menuts no continuin. No val la pena continuar caminant per l'esforç a fer, tenint en compte que no ens hem de estrenyer per arribar bé a l'hora del dinar. Així dons, després d'una petita estona aturats per recuperar-nos iniciem la tornada cap al refugi pel mateix camí que el d'anada.
A la tornada podem contemplar, ara amb major nombre, totes les petites embarcaiones que avui dematí han dicidit sortir a donar un voltiu a prop de la costa. Al principi pujem un tram curt amb molta més pendent, per anar guanyant-la de forma més progressiva més endavant.
A l'anada quasi tots els menuts han anat al cap davant del grup, com va passar ahir. Els grans ens segueixen a distància per darrera nostra. A la tornada només n'Adrià i na Paula continuen amb aquest bon ritme. El grup es divideix en dos: n'Adrià i na Paula acompanyats de na Yoli i n'Abel; i na Claudia i n'Ainhoa acompanyats de na Yolanda i jo mateix. Missió acomplida, abans de la una i mitja ja tornem a ser al refugi de Muleta. Els grans ens prenim una cerveza mentres els menuts continuen jugant abans de dinar... mai es cansen, quina energia!!!
Dinem en dos torns, ja que els nins s'han ecarragat de dir-li al guarda del refugi que tenen gana. Les cuineres ens fan el favor de treure primer el menjar d'ells, macarrons amb tomàtiga i carn, mentres s'acava de fer el nostre. Nosaltres dinem de arroç brut de primer, i carn amb patates de segon, a més d'una taronja ben dolça de fruita. Els dos plats estan boníssims, no sabria dir quin m'agrada més. Jo repeteixo dels dos i, finalment, no queda res a les palanganes, les hem deixat ben netes. Després de la fruita ens prenim un cafetet i una copa d'herbes dolces mallorquines ben bones... què més podem demanar?!
Després de dinar estem un poc més a les taules del davant del refugi, gaudint del dia tan espectacular que fa. Quan ens cansem, decidim partir. Així només ens queda portar les coses cap als cotxes. Ens fem la darrera foto i tots cap a Palma amb una experiència més superbona i coneixent un nou refugi de la nostra Serra. El refugi de Muleta ens ha agradat ben molt!!
Per veure totes les fotos de la sortida pitjau aquí.
_______________________________________________________________________________________________
30 i 31 de Maig de 2015
Refugi de Muleta (Sóller), 1ª part
30 de Maig: Port de Sóller-Refugi de Muleta
Ja fa uns mesos que vam reservar places al refugi de Muleta per poder anar amb els amics de l'escola dels menuts. Després de preparar les coses, amb molta tranquilitat, anem al punt on he quedat tots, per pujar tots plegats. Les tres famílies tirem cap a Sóller amb els cotxes. En arribar a la vila, després de passar el túnel (que ja ha tornat pujar de preu: 5 euros per poder passar), ens dirigim cap al seu port. Després de la darrera rodona, just passat el túnel que ens porta cap a la platja d'en Repic, girem cap a l'esquerra en direcció al far de Cap Gros i al refugi de Muleta. És una carretera estreta entre les cases que porta cap a la platja. Passem per l'inici del camí que hem d'agafar (a la nostra esquerra) i continuem fins arribar a un aparcament públic i gratuït, abans de la zona de regulació horària. L'aparcament també está a la nosta esquerra. No està molt senyalitzat i és de terra, però suficient. Decidim deixar els cotxes aquí, fer l'excursió fins al refugi i després tornar a cercar-los per pujar-los.
Desfem el camí que hem fet per la carretera fins al punt on comença la nostra ruta d'avui. Hem d'anar alerta perquè no hi ha acera ni passeig. Així dons, tots per l'esquerra de la carretera i en fila índia. Quan arribem al camí empedrat, amb unes grans pedres i el cartell de fusta, amb un mapa, que ens indica comencem la nostra excursió. Els nins el consulten per saber on som i cap a on anem, després ens fem una foto i cap a dalt. Pocs metres més endavant, després de sortir del empedrat al camí de terra trobem un cartell que ens indica la ruta a seguir. Tot està indicat i no ens porta cap problema per orientar-nos. Anem pel GR-221 així que trobem la ruta ben senyalitzada. Els menuts fan dos grups: na Paula, Claudia, Ainhoa i n'Adrià es posem al capdavant del grup, mentres que els dos Sergios, més petitis, pareix que els hi costa un poc més. Jo vaig amb el cap del grup, i duem un ritme molt bo. El camí puja des del seu inici i s'agraeix quan hi ha ombra. Després d'una estona pujant arribem a un petit punt d'avituallament. Hi ha un al-lot que ven suc de taronja natural. Ens convida a tastar les taronges, i com que estan boníssimes, decidim aturar i prendre uns sucs. Els nins estan sorpresos del seu bon gust i ens demanen més. Una vegada acabats continuem el nostre camí.
Un dels Sergios, que al principi pareixia que no volia caminar, comença a agafar ritme, i no el deixarà fins arribar al refugi. L'altre encara no li ha agafat el gust a això de caminar, i intenta que els seus pares el portin a damunt, però no ho aconsegueix. Les vistes s'obrin i arribem a un punt on trobem un ase i un cavall pasturant lliures ben tranquils. Durant el camí ens anem creuant amb altres senderistes que venen en direcció contrària a la nostra. Sense adonar-nos arribem a Muleta de Ca s'Hereu, un restaurant amb allotjament rural. Cotinuem camí sense visitar-lo.
Més endavant passem per unes altres cases, aquestes són les cases de Muleta Gran. Aquí aprofit per contar-lis es històries de pirates moriscos i com els cristians s'havien de defensar d'ells quan feien les seves incursions. A les cases de Muleta Gran hi ha una torre de defensa, per protegir-se d'aquells atacs. Passades les cases trobem un nou cartell amb un mapa. Aquí el camí gira cap a la dreta per continuar pujant amb tranquilitat. Com fins ara, el camí no porta cap problema d'orientació, sempre que estem un poc atents mentres caminem. Des de les cases de Muleta Gran, fins al refugi de Muleta no tornem trobar cap altres cases importants pel camí.
Amb paciència continuem caminant fins que el camí comença a davallar. Si ens fixem podem començar a veure el cap del far i el refugi. Durant aquest descens passem per un forn de calç, que els menuts volen visitar. Aquí la coa del grup, formada pels més grans i un dels Sergios ens recupera un poc d'avantatge. Darrer tram final fins arribar al perímetre del refugi. Abans d'entrar-hi esperem que arribin tots i ens fem una foto.
En arribar al refugi ens instal-lem a les taules de darrera, que tenen un poc d'ombra. Fem l'entrada al refugi i els tres homes continuem cap al port, per pujar els cotxes (amb totes les coses). En comptes de tornar pel mateix camí d'anada, davallem per la carretera que puja des del port. És un camí molt més ràpid, encara que val la pena fer l'anada per l'altra banda (és més autèntica). En poc més de vint minuts ja estem als cotxes. En principi ens plantajàvem nmés pujar-ne un, però finalment els pujem els tres.
Ja al refugi, després de descarregar, dinem tots plegats del menjar que hem portat. Una becadeta després de dinar (jo he sortit de fer feina de nit, i eswtic un poc rebentat) ens ajuda per agafar forces. A la tarda, acabem d'arreglar papers i ens instal-lem a l'habitació comunitària del refugi.
El refugi de Muleta era antigament, a começament del segle XX, una estació de telègraf. Una casa amb una gran antena es pot veure a una de les fotos antigues que hi ha al seu interior. Quan va deixar de funcionar es va tancar fins que es tornà a obrir com a refugi de la xarxa del GR-221, dins de la travessa de la Serra de Tramuntana. Té capacitat per trenta persones, en una única sala comunitària amb quinze lliteres, a la planta d'adalt. A la de abaix trobem la cuina i el menjador. Entre les dues plantes estan els banys amb dutxes. A dafora de les cases hi ha taules amb banquets i una explanada amb tuales i bancs des d'on es tenen unes vistes magnífiques a la Mar Mediterrània. També hi ha, separats unes decenes de metres de la casa principal, unes altres cambres de bany i unes piques.
Intentem veure la posta de sol des de la terrassa, però no tenim sort. Avui el cel està ple de núvols i el sol es tapa darrera d'ells abans d'arribar a l'horitzó. Així decidim sopar a les taules de darrera del refugi. Pa amb oli amb taleca i truita de patates, i ens posem les botes. No podem gaudir tampoc d'un cel estrellat, per culpa d'aquests núvols, però tot no es pot tenir. Els nins no aturen de jugar ni un moment, quina energia!!
Passades les deu de la nit decidim que ja és hora d'anar a dormir. Pujem a l'habitació i ens col-loquem segons els nins ens deixen, ja que encara que nosaltres teniem una idea de com ens haviem de distriubuir, ells també tenien la seva. Arribem a un acord i ens fiquem a les lliteres. Jo m'he oblidat els taps a casa (gran errada), però com que he sortit de nit de la feina i quasi no he descansat, quan m'estir al llit em qued clapat en un no res. La nit passa millor per uns que per d'altres, però en general és bastant acceptable. El nou dia comença...
Per veure totes les fotos de la sortida pitjau aquí.
_______________________________________________________________________________________________
19 de Maig de 2015
Torrent des Salt (Deià)
La temporada d'aigua als nostres torrents ja s'ha acabat, encara que, amb un poc de sort, tindrem algun ruxat que pugui reactivar breument els torrents, però la norma general fins a la tardor que ve serà trobar els tàlvegs ben eixuts. Per això ens decidim anar a fer un torrent sec, que encara no coneixem. Hi ha molts que tenim pendents, així que no ens és difícil triar-ne un ells. Darrerament ens fa ganes anar a fer torrents desconeguts per nosaltres, amb l'exploració que hi comporta. Aquest ja feia temps que el teniem pensat, així dons no ens va costar molt decidir-nos a fer-li una visita.
Després de intentar trobar la màxima informació sobre el Torrent des Salt, a Deià, tant per internet com pels llibres que tenim, ens embarquem en una activitat que ja sabem que serà exigent. I ho dic perquè aquest és un torrent que ens exigirà bona condició física i tècnica. L'aproximació ens porta un poc més de dues hores, en les que hem de donar el màxim, tant per la orientació de la ruta, com per l'exigència física que ens demana. Molt més intensa si, a més, trobem un dia amb sol, que ens deshidratarà amb molta facilitat. A més quan ja som al seu tàlveg, i arribem al tram on trobem les verticals, necessitem un bon nivell tècnic de maneig de cordes en bots volats i mènsules petites i allunyades on arribar. Quasi tres hores de descens, amb les conseqüents aturades per fer fotos i grabar que nosaltres estem acostumats a fer. El retorn, més curt que l'aproximació, uns quaranta-cinc minuts, acabarà de posar-nos a prova. Per tot, aquest no és un torrent no apte per persones que comencin en aquest món del barranquisme. I des del meu punt de vista és un torrent difícil de repetir, no perquè no sigui espectacular (amb les seves vistes, salts, ràpels volats...), sinó perquè el seu conjunt, abans mencionat, fa que faci més ganes triar repetir uns altres torrents similars, amb millor aproximació i retorn i que, a més, acaben a la mar i ens permeten donar-nos un capfico quan els acabem.
L'aproximació la iniciem al poble de Deià. Després de recollir al meu germà tirem cap a Valldemossa per la Ma-1110, creuem el poble (Ma-1130) i continuem fins trobar la cruïlla que ens desvia cap al nostre punt d'inici, per la Ma-10 (direcció Deià). En arribar al poble deixem el cotxe a l'aparcament públic gratuït que tenim a mà dreta, justa abans de començar la zona d'aparcament regulat i tarifat. Aparquem el cotxe sense problemes, ja que és entre setmana, i acabem de recol-locar les coses a les motxilles. Tirem cap al poble pel passeig de fusta que hi ha a l'esquerra de la carretera, per en poc temps arribem als rentadors, on a la seva dreta surt un camí empedrat, que ens fa pujar fent algunes ziga-zagues, Aquest camí deixa a l'esquerra el tram on s'uneix el Torrent Major amb el Torrent des Racó. Continuem pujant fins arribar a un punt on ens creuem amb una carretera asfaltada. Aquí tirem cap a l'esquerra per passar per davora d'un hostal, on veim un camí de pedra que puja cap a la dreta, l'agafem per en pocs metres arribar a una nova cruïlla. Tirem cap la dreta per un caminoi que ens endinsa a una zona on hi ha una síquia, una barrera de ferro tancada amb pany i un pont que travessa el tàlveg.
Aquest punt hem llegit que pot donar algun problema de pas. Nosaltres agafem per dintre del llaç del torrent i ningú ens diu res. Encara que hem llegit que uns altres barranquistes van tenir que convencer als propietaris de la finca (amb angles) que els tàlvegs són públics per que els deixasin passar (encara que finalment ho van poder fer). No és el nostre cas, ja que ningú ens diu res. Sortim del llaç, per agafar el camí empedrat que ens puja fins arribar a un portell de pedra, sense barrera, que creuem cap a la dreta (travessant novament el llaç). D'aquí, sense referències, tirem més o manco rectes cap a dalt, un poc cap a l'esquerra, però molt poc. Després de pujar les marjades ens orientem amb la bruixola per anar en tendència cap a l'Oest (dreta). Seguint aquesta orientació trobem algunes fites i punts vermells que decidim seguir, amb l'esperança que ens portin cap al Pas des Racó (finalment així va ser).
En arribar adalt d'un primer i petit collet (que té una caseta de pedres un poc amagada a la dreta) continuem seguint les fites, que ens porten pujant cap a l'esquerra. Després de pujar un poc més arribem a un nou coll, al que arribem pel seu costat. Tirem cap a la dreta, primer davallant, poc a poc, per arribar a una rosseguera. Si tirem cap a l'esquerra anem a cercar el Pas des Falcó (que ens allunya del nostre camí). Quan arribem a aquesta ampla rosseguera, no l'hem de travessar, sinó que hem de pujar per la seva esquerra, aferrats a la paret de roca i cercant el millor camí de pujada. Aquesta és ben feixugueta, amb un terra ple de fulles que li donen un plus d'exigència. Continuem pujant fins arribar a dalt de tot de la rosseguera, on ja hem pogut distingir el Penyal des Racó (658 m), una gran penya de roca a la nostra esquerra. Aquí no acaba el nostre camí, hem de continuar pujant, amb tendència cap a l'esquerra, fins arribar a una roca solitària, que hem de superar per la dreta per arribar just a baix de les parets de roca que veim al nostre davant.
Una vegada als seus peus girem cap a la dreta per voretjar-les i anar a cercar el Pas des Racó. Seguim per un caminoi fins a un primer punt, que d'enfora pareixia més accesible, però que finalment no podem agafar. Hem de seguir un poc més (no més de quinze minuts des de que hem arribat als peus de la paret) fixant-nos a la nostra esquerra per trobar el cable de ferro que ens ajudarà a superar el pas. El tram inicial del Pas des Racó està protegit per aquest passamans de cable d'acer amb pàrabolts (per jo un poc exagerat per la dificultat real que té), que ens ajuda a continuar. Seguim pujant per un comellar, fent ziga-zagues i cercant el millor camí possible, amb tendència cap a la dreta. Intentant trobar novament les fites que ens puguin ajudar a orientar-nos.
Una vegada trobem aquestes fites, ens porten cap a un replà de roca amb una gran fita, que és un gran lloc per aprofitar per fer una mossegada. Estem a menys de deu minuts del tàlveg del Torrent des Salt. Les vistes cap a Deià, cap a la costa nord de la illa i la nostra Mar Mediterrània són espectaculars. La veritat és que fins aquí l'exigència física ha estat molt alta, però les vistes que hem tingut quasi tota l'estona l'han compensada. Aprofitem per fer una mossegada, rehidratar-nos (això ja ho hem anat fent més sovint, com ens caien les gotes de suor!) i continuem endavant.
Amb la mar a la nostra esquena anem a cercar el peu de la paret que tenim al front. A més tenim l'ajuda de les fites que hi ha per aquest tram. Quan arribem als peus de la paret, tirem cap a la dreta per voretjar-la. Seguim per un caminoi poc definit, però que no és difícil d'identificar. En prop de cinc minuts arribem a un punt on si ens desviem cap a l'esquerra, amb una pujada molt marcada, anem a cercar el Pas des Falcó (per una altra banda) i el Pas Nou. No he de tirar per aquí, sinó seguir per caminoi que portem. Si ens fixem a davant nostre veim una torrentera que va a juntar-se al llaç del Torrent des Salt. Continuem caminat per anar davallant paulatinament fins que el caminoi ens deixa directament dins del mateix tàlveg del nostre torrent. Aquí ens acabem d'equipar i comencem el nostre denscens.
Tenim un primer tram obert ple de petites desgrimpades que no comporten cap problema per superar. Després d'una estona de començar arribem al primer ràpel, d'uns quinze metres, amb una reunió a un pont de roca. Després de reforçar-lo el rapelem sense problemes, ja que no és molt vertical (és més un tobogà que un ràpel vertical). Un nou tram de desgrimpades fins arribar al ràpel de noranta-dos metres. Aquest està fraccionat en tres ràpels volats de dotze, cinquanta i trenta metres, respectivament. Davall jo primer el de dotze per anar a cercar una petita mènsula on caben dues persones. Quan davalla el meu germà la càmara amb la que estic grabant es mou i no agafa be el descens del meu germà, quina llàstima. Muntem el ràpel de cinquanta, que també és volat i porta a una nova reunió, on és necessari fer un petit pèndul cap a l'esquerra per anar a cercar la següent reunió. Novament davall jo primer, és un ràpel llarg, on gaudir sense preses d'unes vistes brutals. El pèndul no és molt complicat, però sí que ho és un poc més que el del Salt des Molinet, per exemple (per tenir una referència). M'he de donar un petit impuls amb les cames per agafar la roca i fer una travessa cap a l'esquerra (on he de fer servir les dues mans), per poder arribar a la mènsula. Aquest pèndul li dona un petit plus de dificultat al descens. Quan estic en aquesta nova mènsula avís al meu germà, amb una senyal auditiva, per que davalli. Aquí i ara és on veig que m'he quedat sense bateria quan he començat aquest ràpel, així dons, ni he pogut grabar el meu descens, ni puc grabar el del meu germà en aquest ràpel, una vertadera llàstima.
Muntem des de la mènsula, on caben dues persones, el següent salt, aquest d'uns trenta metres. Com els anteriors també té un primer tram normal per tornar-se volat al seu tram final. I com abans és un ràpel magnífic, que es fa sense problemes, sempre que es controli la velocitat i la tendència a girar-se. El final del salt de trenta metres (final del salt de noranta-dos metres) és a una mènsula enorme, on podem recollir les cordes sense problemes. La veritat és que la recuperació de les cordes ha estat molt bona a tots els ràpels. No molt enfora, a la nostra dreta, i un poc amagada, trobem la reunió del darrer ràpel, d'uns devuit metres, després de cercar-la una estona. Com els anteriors, aquest ràpel té un començament normal per tornarse volat al final.
Després d'aquest ràpel ja podem llevar-nos l'arnés, el casc... i començar el nostre retorn. Continuem pel llaç del torrent el màxim de temps que podem. Hem d'anar a cercar continuar pel torrent per passar per davall d'una possessió de pedra amb uns xiprés i una piscina. Si el torrent s'embruta podem sortir per l'esquerra, per les marjades per cercar el millor camí. Passem per a prop d'un safareig abandonat a la nostra dreta. Continuem amb tendència cap a l'esquerra per arribar a un punt on veim una carretera asfaltada que creua el llaç. Arribem fins aquí, i agafem cap a l'esquerra, per continuar per la carretera que ens portarà fins a la Ma-10. Des d'aquí, girem cap a la dreta en direcció al poble on arribem a l'aparcament on tenim el cotxe.
De camí cap a cases ens aturem a Sa Taverna, a s'Esglaieta, per fer una cerveceta mentres ens menjem l'entrepà del dinar, i acabar una jornada d'allò més completa. Ens ho hem passat molt bé, encara que hem suat, tant per orientar-nos, com per superar físicament aquesta activitat. Però molt contents per la recompensa que he tingut!!
Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi ha un vídeo del descens a la secció de vídeos.
_______________________________________________________________________________________________
28 d'Abril al 02 de Maig de 2015
Viatge anual del Grup Excursionista Tramuntana (Benasque-Rodellar), 4ª part
02 de Maig: Via ferrata Espolón de la Virgen (Rodellar)-Aeroport-Palma
Ja ha arribat el darrer dia del nostre viatge d'enguany, amb tota la pena ens despertem i fem el darrer berenar al nostre bungalow. Avui toca fer una activitat curta per poder arribar a temps a Barcelona, on hem d'agafar l'avió de tornada a Mallorca. Berenem, preparem el dinar, arreglem i endressem la cabana i cap a recepció a enllestir totes les coses i llogar els dissipadors per la ferrata. Des del càmping agafem cotxe i ens dirigim cap a Rodellar. És impossible aparcar al poble, així que deixem el cotxe a l'aparcament públic que hi ha a l'entrada. Podem aparcar al darrer lloc lliure, mare meva com està això de gent. Dons aquest és el nostre punt d'inici i final del dia d'avui. Per anar cap a Rodellar podem fer-ho per la carretera, o per un camí de terra que surt del final de l'aparcament. Aquest darrer és molt més còmode, ja que té una pujada més progressiva, i millors vistes. Tirem per aquí i en pocs minuts ja som al nucli de cases de Rodellar, per on creuem la plaça per anar a cercar el camí que porta cap a l'Ermita de la Verge del Castell. Just després de la plaça girem cap a la dreta per davallar i creuar un torrent. Tornem a pujar i abans d'arribar a les cases (passades les quals comença aquest camí), ens desviem cap a l'esquerra. En comptes d'anar pel camí normal, anem per davora del barranc i fem una activitat en forma de llaç, amb diferent camí d'anada i tornada.
Anem en direcció al brollador del Mascún. Passem per davora de les primeres vies d'escalada esportiva que hi ha a la dreta fins arribar al barranc, que travessem amb l'ajuda de les pedres, per no banyar-nos els peus. Ara tenim tot un ventall de vies d'escalada a l'esquerra, però a la llunyania. El camí continua i trobem algun cartell que ens indica que hem d'anar cap al brollador. Just abans passem per una nova zona d'escalada a l'esquerra, ara pràcticament pel seu costat. En arribar al brollador ja quasi no ens queda res per arribar al nostre objectiu. Seguim i abans d'un nou cartell hi ha unes fites que en pocs metres ens deixen a la base de la ferrata. Abans de començar ens fem una foto de grup. Des d'aquí podem veure "el dolfí", un gran forat natural a la paret que reb aquest nom per la seva semblança amb aquest mamífer marí.
La via ferrata està reequipada des de fa poc, amb tot el material en perfectes condicions. És una via ferrata fàcil, que només té escalons, amb un cable d'acer com a línia de vida, i un petit tram amb una cadena. Té dos punts on la inclinació és un poc més marcada, però sense que siguin punts conflictius. Quan pareix que hem arribat al final de la via, no és així. Un poc més adalt arribem al portell de pedra d'entrada. A la seva esquerra continua el darrer tram de la ferreta que ens deixarà al punt més alt de l'Ermita Virgen del Cartillo. Podem veure l'ermita a la nostra dreta. Adalt de tot, amb unes vistes espectaculars, hi ha un cartell que ens explica coses del Barranc Mascún. També hi ha una taula amb uns bancs de fusta, on aprofitem per fer una mossegada.
La davallada la fem pel camí normal que puja cap a l'ermita. De tornada ens trobem, al mig del camí, una serp de mig metre de llargària aproximadament. Pareix, sense por a equivocar-nos, que és un colobra, encara així no la molestem, la deixem fer i continuem el nostre camí. De tornada tenim unes magnífiques vistes d'aquest lloc tan meravellós.
De tornada a l'aparcament, ens canviem de roba i tirem cap a Barcelona. De camí tots aprofiten per fer una becadeta al cotxe, encara que uns li treuen més profit que els altres. Intentem trobar un restaurant que faci calçots, i pareix que trobem un. Telefonem i reservem, però quan arribem no tenen calçots. Llàstima ens feia moltes ganes, però ho deixem pendent per l'any que ve.
Continuem camí amb el cotxe fins arribar a Barcelona. Primer de tot anem a deixar el cotxe de lloguer i després cap a l'aeroport. La facturació la passem sense problemes, per no així el control de seguretat. El meu germà s'ha oblidat la navalla a la motxilla de mà, i li retiren al control de la guàrdia civil. La tornada amb l'avió és molt bona, i quan arribem a Palma només ens queda immortalitzar-ho amb una foto, i despedir-nos amb la il-lusió que l'any que ve poguem repetir aquest tipus de sortides.
Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi ha un reportatge videogràfic a la secció de vídeos.
_______________________________________________________________________________________________
28 d'Abril al 02 de Maig de 2015
Viatge anual del Grup Excursionista Tramuntana (Benasque-Rodellar), 3ª part
01 de Maig: Barranquisme al Formiga (Panzano)
Sonen els despertadors i toca aixecar-se... Primer de tot berenem per agafar forces per l'activitat que avui ens toca fer. Un cafè amb llet, tostades amb mel... i a començar el dia. Després de preparar el dinar que ens hem de dur, carreguem el cotxe amb tota la resta de coses i ens despedim d'en Xisco, que anirà a fer una excursió pels voltants de Rodellar, ja que el seu coll li està jugant una mala passada, i encara li molesta. Nosaltres, en canvi, ens dirigim cap al poble de Panzano, abans del qual comença la nostra activitat. Abans d'arribar al poble hi ha un aparcament senyalitzat on comença l'aproximació cap al nostre barranc. Avui és dissabte i ens pensem trobar més gent pel mig, però no hi ha tanta com ens pensàvem, cosa que ens alegra. De fet, llevat de l'aproximació, on sí que coincidim amb més excursionistes, pràcticament no veurem a ningú durant el descens.
Quan arribem a l'aparcament, i no és precisament prest, ja que ens ho hem agafat amb molta calma des de que ha començat el dia, hi ha una dotzena de vehícles, però trobem lloc abastament per deixar el cotxe. Mentres ens canviem continua arribant gent, però uns es queden fent la xerrada a l'aparcament i d'altres pareix que agafem un altre camí, perquè quasi no coincidim amb gent. Ens posem els neoprés aquí mateix, al costat del cotxe, ja que l'aproximació dura uns quaranta-cinc minuts, i no és massa feixuga segons hem llegit, estalviant-nos perdre temps més endavant. Mirant cap al riu, a la dreta de l'aparcament, comença un caminoi que hem d'agafar. Tot d'una travessa el riu i, en pujada, ens porta a una cruïlla, que agafem cap a la dreta i seguim pujant. És un camí clar i marcat, de terra que ens endinsa al pinar. El seguim, guanyant clarament alçària, fins que pareix que planeja una estona. Més endavant torna a pujar novament, ara a un lloc més obert que el d'abans. Durant el trajecte veim alguns barranquistes que ja estan acabant l'activitat, ells han estat més matiners que nosaltres. Sense fer carreres agafem a un grup que havia sortit abans que nosaltres, just en arribar a la Cova de la Polvorosa, lloc clarament identificable, ja que aquí trobem una cova natural enorme, amb restes de construccions humanes que aprofiten el relleu de la roca. Continuem caminant, la travessem, i seguim pel caminoi, fins arribar a un punt on hem de passar ben aprop de la vorera del camí, amb una caiguda considerable si llenegues, així que val la pena posar esment i anar alerta. Aquí ens posem els budriers, ja que hi ha un tram de passamans amb cable d'acer, que augmenta la nostra seguretat, i ens protegeix en cas d'una llenegada.
Després d'aquest tram el caminoi ens fa davallar fins dur-nos a un salt amb una instal-lació, que després de rapelar, ens deixa a tir de pedra del llaç del barranc. Només hem de davallar caminant un poc més i ja podem tocar l'aigua, que encara que està ben fresqueta, s'agraeix, perquè fer l'aproximació amb el neopré posat és el que té, que passes una bona calor. Fem la foto d'inici del nostre barranc, i comença un descens nou per tots, que serà molt divertit i entretingut... ens ho passarem pipa!!.
A poc de començar, deixem a una parella de barranquistes que ens venien al darrera al final de l'aproximació (de fet ells van rapelar per la nostra corda al bot d'entrada al barranc). Ells només són dos i faran més via que nosaltres, que som cinc, i pareix que anem de camp i platja... foto per aquí, vídeo per allà, ara mira això, ara mira això d'allà... Caminant, desgrimpant, botant... poc a poc anem superant tots els obstacles que ens trobem al tàlveg. No hi ha ningú al davant nostre i el lloc és meravellós i desconegut. També aprofitem per provar els nous models de sabates "tècniques" que ens vam comprar ahir al càmping... jejeje. El resultat final d'aquestes no és tan dolent com ens esperàvem... serà qüestió de continuar provant-les a Mallorca... jejeje.
El barrancs té zones més obertes, i d'altres més engorjades, però totes molt, però que molt maques. El dia està respectant-nos, i la temperatura ambiental és molt bona, a més que no plou. L'aigua està un poc fresqueta, però res exagerat, ens la esperàvem pitjor. De fet, hem davallat torrents a Mallorca, a l'hivern, amb l'aigua més freda que la d'avui. Arribem a un sifó semiobligat que ens atura momentàneament el pas, quina expectació. El sifó sempre és un obstacle que dona molt d'ambient a un descens, sobretot quan el trobes per primer pic, sense saber si és llarg, si hi ha molta corrent, branques... Després de comprovar-ho, el pas jo primer sense problemes, per després passar-me les motxilles. Ara sí, un a un, van passant mentres els vaig grabant com el superen amb la càmara per davall de l'aigua. Després de que passin tots, com que a mi no m'han grabat, torn enrera i el faig de nou, i així em poden grabar a jo de cara, que si no mai surt als vídeos, als llocs més interessants.
Continuem ara per una zona més oberta i arribem a un lloc on fer unes fotos ben xules botant tots. Els salts els fem individuals, per parelles, amb "amor", sense... Tot un reportatge fotogràfic, on, a més, en Rubén va provant diferents ISO, formes del disparador, que donen un aspecte ben xulo a les fotos que fa. Després d'estar una estona repetint bots, seguim davallant i arribem a un nou lloc on fer una altra aturada fotogràfica. La veritat és que aquest barranc és molt maco i dona per treure fotos cada dos per tres.
Més endavant el barranc s'obri novament, i quan arribem al darrer ràpel, a una part ja més tancada, ens agafa un altre grup de barranquistes (encara que ja quasi hem acabat). Nosaltres ja estem davallant, així que no hi ha problemes d'haver d'esperar massa a la reunió. És curiós perquè no ens hem trobat a quasi ningú, de fet pràcticament tot el descens hem anat totsols... quin privilegi, ja que aquest barranc normalment està molt visitat, tant per particulars com per empreses. Més endavant el barranc s'obri, i arribem al darrer gorg on fer un bot, abans de sortir del tàlveg. Aquest bot decidim que serà conjunt, tots cinc botarem a l'hora agafadets de la mà. Així tots en col-loquem a la vorera del salt, mentres n'Estorki posiciona la càmara al front per grabar-nos de cara. Quan torna, i a la de tres, tots plegats botem per darrera vegada en aquest magnífic dia.
Al sortir del llaç, estem al mateix camí de pujada, així que només ens queda refer un poc les passes que hem fet a l'aproximació. Dic un poc, perquè en uns quinze minuts ja som novament a l'aparcament, i això és un luxe. Foto de finalització, ens canviem i tirem cap a Panzano. Al bar del càmping del poble, que també és restaurant i està ben ple, ens demanem unes gerres de cerveza i ens menjem els entrepans que ens haviem fet avui dematí per dinar.
Parlem amb en Xisco i tirem cap a Rodellar. De camí intentem trobar una apotecaria oberta, per comprar unes pastilles per la gola d'en Xisco, però no ho aconseguim. Avui és festa a tota Espanya, i la que està de guàrdia més aprop és a Barbastro. Com que no és res urgent, i en Xisco ens diu que no passa res, tirem cap al càmping. El millor de tot en arribar... deixar el material banyat a la recepció i no haver de fer net res, quina passada!!
Fem un poc de temps, mig arreglem les maletes perquè demà ja ens anem, i a sopar. Avui hem decidit anar a sopar fora. Dubtàvem entre anar a un restaurant a les Almunies de Rodellar o al mateix Rodellar. Finalment triem anar a Rodellar a la Posada del Olvido. Sense ser dolent, crec que ens vam equivocar de lloc, ja que el menjar és molt bàsic a un preu més que elevat pel que et donen, i amb una presentació gens elaborada. Repeteixo no és dolent, però tampoc hi ha res que ens faci pensar en que voldrem tornar el pròxim pic que vinguem a Rodellar, a diferència de quan vam dinar a l'Hotel d'Eriste, on estem segurs que repetirem. Si algun dia tornem per aquí, provarem un altre dels restaurants del poble, o anirem al de les Almunies.
Això sí, en arribar al bungalow... copa i xerradeta no poden faltar, com tampoc el nostre debat nocturn. Igual que ahir amb un tema ben calentet que fa que ens quedem novament fins altes hores de la nit parlant. De fet, hi ha un que no pot aguantar i acaba dormint-se mentres els demés no aturem de "discutir" (en el bon sentit de la paraula).
Demà toca via ferrata i tornar cap a cases... que ràpid passa el temps quan un s'ho passa bé!!!
Per veure totes les fotos del descens pitjau aquí. Hi haurà un vídeo de l'activitat a la secció de vídeos.
_______________________________________________________________________________________________
28 d'Abril al 02 de Maig de 2015
Viatge anual del Grup Excursionista Tramuntana (Benasque-Rodellar), 2ª part
30 d'Abril: Rafting pel riu Ésera (Campo)
Durant el viatge d'anada ja ens haviem fixat que hi havia empreses d'aventura pels pobles que hi ha d'abans de Benasque, així dons de davallada del nostre intent frustrat al Corredor Estasen, ens aturem al poble de Campo. Just al seu carrer principal, per on la carretera travessa el poble, hi trobem l'empresa Eseraventura. Ens aturem per demanar presupost per fer una activitat aqüàtica abans de continuar cap a Rodellar. Ens expliquen horaris, preus i característiques del descens, i com que ens pareix bé, decidim apuntar-nos amb ells. L'itinerari triat és l'intermedi en quant a duració, unes dues hores, que és diu Piràmides. Ens expliquen que estan començant la temporada i que el cabal del riu ha pujat aquests darrers dies, que el trobarem bé d'aigua. Per a tres de nosaltres serà el primer rafting que farem, estem superil-lusionats!!
Primer de tot toca equipar-se a les mateixes instal-lacions de l'empresa que tenen a Campo. Ens posem neoprés, escarpins, jaquetes, salvavides, cascs... pareixem el munyeco de Michelín, encara que és més còmode del que pareix. Després d'unes poques paraules anem a cercar a peu l'inici del nostre descens... el Piràmides. Tornem enrera caminant, en direcció a Benasque, per desviar-nos cap al riu Ésera, a una zona on ens esperen les llanxes quasi inflades. Donem un poc més d'aire per acabar de posar-les fortes, i fem un primer contacte amb l'aigua del riu. Aquesta és ben fresqueta, es nota que davalla directament de les muntanyes nevades per on ahir estavem trescant. Aquest primer contacte ajuda a regular un poc la nostra temperatura, així si algú cau a l'aigua, l'impacte tèrmic no serà tan fort.
Pujem a la barca i ens col-loquem segons en Juanma, el nostre guia, ens distribueix. Ens dona unes quantes explicacions sobre com hem d'actuar quan ell ens vagi demanant durant el descens que remem d'una banda o de l'altra, i cap al davant o al darrera... i allà que ens anem. Pareix que tot ha quedat bastant clar, encara que més endavant ens adonarem que hi ha algú de nosaltres, no vull dir el nom, que no ho té tan clar com pensàvem... però l'aventura continua. Com ja he comentat abans, per na María José, el meu germà i jo és la primera vegada que gaudim d'aquest tipus d'activitat. En Rubén, n'Estorki, i sobretot en Xisco, ja han fet altres descensos. Primer un petit tram tranquil on començar a practicar les indicacions, remar en davant, en darrera, col-locar-nos dins de la barca si hi ha perill de col-lisió... i com pujar a la llanxa en cas de caure a l'aigua, per després arribar a la primera zona d'aigua ràpida, que comença a donar un poc d'ambient al descens.
En Juanma ens va comentant durant tot el descens tan anècdotes, com coses interessants del lloc per on estem navegant. Arribem a una zona de aigues més mogudes que superem sense problemes, i fa que tots estem encantats. Abans d'acabar el primer tram practiquem com caure en cas de que volquem. En Juanma força dues caigudes on la part esquerra cau a 'aigua. A la primera cauen els tres, na María José, en José Carlos i en Rubén... podem pujar-los a tots sense problemes. A la segona vegada, més avispats, només toca l'aigua na María José. Tot és molt divertit, a més de gaudir d'un paisatge meravellós. Quan arribem al final del primer tram, fem una aturada per estirar les cames i esperar a un altre guia que s'unirà a nosaltres amb una piraigua per donar-nos recolçament en cas necessari, ja que el segon tram és més complicat i perillós, i les caigudes són més probables.
Després de parlar un poc amb ells ens tornem a ficar a la barca i cap a endavant. Arriba el moment de demostar-li a en Juanma el gran grup que avui està guiant. Anem superant tots els punts més conflictius, on l'aigua s'accelera i es torna una combinació d'espuma blanca i pedres. És molt divertit i ens ho estem passant superbé, superant ràpids que duen el nom de "Comehombres". El darrer de tots ells, i més complicat, és "La Chicán", que en Juanma decideix fer per l'itinerari més difícil, ja que està molt content amb el nostre nivell. Nosaltres al principi de l'activitat ja li hem dit que voliem un descens amb un poc de marxa, i com ens veu bé, ha decidit donar-nos el que li hem demanat. I allà que anem tots remant cap a davant i cap a enrera segons ell ens demana, al damunt d'una espuma blanca que ens empeny cap al davant, amb l'adrenalina a tope. En pocs segons... prova superada, ningú cau a l'aigua, i tots ens ho passem pipa!!
Després d'això un poc més de remar, ara un tram tranquil, i el descens quasi ha arribat al seu final. Primer ens queda fer un parell de bots. Ens aturem a un costat del riu, a un punt on poder botar. En Juanma ens marca el lloc del bot i la recepció, per que no hagi cap accident. Després d'un parell de bots, continuem un poc més i sortim pel costat esquerra del riu, a un punt on hi ha unes escales de fusta. Després de pujar-les, amb la barca al cap, trobem les furgos esperant-nos, que ens han vingut a recollir. Foto final de tot el grup, amb els nostres dos guies, i novament cap a Campo una altra vegada, a canviar-nos i dinar.
Dinem al restaurant de davora de l'empresa, ja que no tanca la cuina i són passades les tres de la tarda. Abans una trucada a casa per veure què tal està tot, i a menjar. Després només ens queda carretera i cap a Rodellar, fent una aturada a Barbastro per comprar. Després uns aprofiten per descansar durant el viatge, i recuperar forces. En unes horetes arribem al nostre destí, el Camping el Puente, a menys d'un quilòmetre abans d'arribar al nucli de Rodellar. Aturem a la recepció i fem l'entrada. Després de portar les coses al bungalow tornem per llogar el material per demà a fer un barranc. Encara que la idea principal era anar a fer el riu Vero, finament decidim visitat el Formiga. Lloguem neoprens per tots els que farem el descens (en Xisco no vindrà perquè té la gargamella fatal, ell anirà a fer un tomb a peu per la zona), dues motxilles i dos pots estancs, i escarpins pels qui no els hem duit. Dos de nosaltres ens comprem unes sabates "tècniques" per 10 i 20 euritos respectivament, jeje. Anem a donar una volta per la zona i cap al bungalow que hem de fer el sopar. Després tocar començar una de les xerrades-debats-discusions nocturnes del viatge. La d'avui gira al voltant de la política... no donaré més explicacions... només dir que dona gust poder parlar, discutir, opinar, amb l'escalfor personal que això provoca, però sense que ningú s'enfadi amb ningú. Si algun programa de debat de la televisió necessita tertulià, aquí tenim cantera!!
No ens cansem fins ben tard, però arriba un moment que hem de tallar i anar a dormir, sinó demà no hi haurà qui ens desperti per anar a fer el descens del Formiga...
Per veure totes les fotos del rafting pitjau aquí. Hi ha un vídeo del descens a la secció de vídeos.
_______________________________________________________________________________________________
28 d'Abril al 02 de Maig de 2015
Viatge anual del Grup Excursionista Tramuntana (Benasque-Rodellar), 1ª part
28, 29 i 30 d'Abril: Palma-Benasque-Refugi de Pescadors-intent a l'Aneto-Refugi de Pescadors-Benasque
Ja ha arribat el dia que tant hem esperat. Com cada any ens disposem a realitzar el nostre viatge per fer una activitat alpinística. Enguany, el nostre el tenim en pujar al cim de l'Aneto, a 3.404 metres, pel seu corredor més emblemàtic, el Corredor Estasen (50º), fent la sortida per la seva variant, el Corredor Petit Black (60º), que és un poc més dur. A més d'aquesta activitat també tenim programades altres de complementàries pels altres dies, com fer un barranc o una via ferreta per la zona de Rodellar. Els sis components que enguany ens embarquem en aquesta activitat som: na María José, n'Estorki, en Xisco, en Rubén, en José Carlos i jo. En principi, aquest és l'ordre en funció de les cordades que farem si és necessari encordar-se. Tots estem molt il-lusionats i amb ganes de que tot vagi molt bé.
Quedem a l'aeroport de Palma de prest, a en Rubén, en José Carlos i a jo, ens acompanya la meva cunyada, i dona den José Carlos, n'Angélica, mentres que na María José i n'Estorki venen per una banda, i en Xisco per una altra. A l'aeroport fem les darreres comprovacions del pes de les maletes i la distribució del material... això a jo no cab a la maleta, jo duc massa pes, no sé si em passarà amb l'equipatge de mà... Bé, el que va sent un clàssic en aquestes sortides!!
Una vegada embarquem l'equipatge i passem el control de seguretat, amb revisió de l'equipatge de mà den Rubén, ens atraquem fins a la porta on hem d'embarcar. Tenim un poquet de temps, així que prenim un cafetet ràpid que ens ajudarà a activar-nos un poc. Hem quedat tant prest, que no hem pogut berenar abans de sortir de cases. L'embarcament és ràpid, el vol no va complet i tot és còmode. L'avió arriba més prest del que tenia previst a l'aeroport de Barcelona. Molt bé per la companyia Vueling (quan ho fan malament on deim, però quan estem contents també). Les maletes quasi no tarden en sortir, tot està anant rodat. Després de fer-nos la foto, i treure doblers, anem a cercar el punt de sortida del bus que ens durà fins a l'agència on tenim reservat el cotxe. Com que no ens tenen a la llista hem de fer dos viatges. No passa res perque mentres arreglem els papers venen els segons.
Després d'arreglar la documentació, un poc lentos, ens entreguen el nostre vehicle per aquest viatge. Com que som sis persones, hem decidit llogar un nou places. Ens donen un Fiat Scudo de nou places, bastant nou, diesel amb només setze mil quilòmetres. Comencem a carregar-ho i, mare meva, com el deixem de ple; pareix que ens anem a la guerra. El cotxe és molt còmode i es condueix perfecte. Tirem cap a Benasque per la A-2 i, sense aturar perque anem molt justos de temps, arribem tres horetes després, a la una i mitja de la tarda. No hem pogut aturar perque ens hem de aturar a comprar a Barrabés, i hem d'arribar abans de que tanqui a les dues (torna a obrir a les cinc de la tarda, però a nosaltres això no ens va molt bé). Finalment arribem a temps i podem comprar les recàrregues de gas i la meva estoreta (que amb les preses me l'havia deixada a Palma). No sabem si agafar raquetes de neu perque la informació que ens donen al telèfon d'informació no és molt precisa, i aquests dies abans veim que ha nevat, consultant la pàgina web de l'AEMET. A Barreabés ens comenten que no ens faran falta, així que decidim no llogar-les. Amb el temps empaitant-nos anem a comprar el menjar, tenim quinze minuts per que tanquin el supermercat!! Ens dividim per cordades, i cada parella s'encarrega d'agafar les seves coses. Pareix el troç final d'un capítol de Benny Hill... si algú ens està mirant es deu està xapant de rialles. Pareix mentida però tot ens està sortint rodat.
Amb les compres ja dins del cotxe, un dia esplèndid amb sol i bona temperatura, no ens queda més que anar a dinar, abans de tirar cap al refugi. L'aspecte de Benasque és ideal, hi ha molt poqueta gent, és entre setmana i la temporada d'esquí ja ha acabat, i la d'estiu encara no ha començat. El restaurant que triem ens ho recomana en Xisco al poble d'Eriste, que està a un tir de pedra de Benasque. Tornem a enrera uns pocs quilòmetres fins a l'entrada del poble, on es troba l'Hotel d'Eriste, un hotel dues estrelles amb restaurant. És un hotel acollidor, amb una madona que només veurer-la ja ens inspira confiança. Ens munta la taula i comença a dir-nos el menú... mare meva, tenim cinc o sis primers, i cinc o sis segons per triar, i cada un d'ells sona millor que l'anterior. Jo finalment em decideixo per compartir amb na María José el "Cardo con salsa de boletus" i les "Albergínies farcides". De segon em menjo un "Entrecot de vadella de la terra", i com a postres, una "Quallada cassolana amb mel". No havia menjat tant bé, amb tant bon preu, des de feia molt de temps. Tant el tracte com el menjar han estat espectaculars. Tornaré a repetir segur quan torni per la zona, més que recomenable. Mentres esperàvem els plats tots hem aprofitat per trucar a casa i parlar amb les nostres famílies. De fet, aquest serà el darrer pic que ho facem, fins d'aquí a dos dies, ja que no hi ha gens de cobertura per allà adalt.
Ara sí, agafem cotxe i cap al Refugi de Pescadors... Creuem Benasque i ens dirigim cap a Llanos de l'Hospital, després d'un túnel girem cap a la dreta i davallem cap al Pla de Senarta. Aquí moltes vegades ja s'ha de deixar el cotxe, degut a que la pista cap al refugi no es transitable per desprendiments o neu (o està tancada al tràfic de cotxes particulars als mesos d'estiu, quan funcionen els autobusos). No ens han sabut dir com estava la pista, així dons decidim arriscar-nos i pujar a mem el que ens trobem. El camí és una pista de terra amb trams més amples i trams bastants més estrets. Comencem a trobar restes de petits desprendiments que podem superar sense problemes. Arribem a una pedra més grossa que no podem treura del camí. Pareix que podem passar pel seu costat esquerra, però està difícil. Després d'arrelar un poc la pista i d'un parell d'intents podem superar-la. Continuem i passem per dos punts on hi ha arbres tombats, però que podem superar. Dues petites cascades que no estan gelades, per sort nostra, i arribem a un nou punt amb arbres al terra, a un tram ben estret del camí. Amb manya també el podem superar i continuar, ara sí, fins on hem de deixar el cotxe. Davant nostre tenim un allaud d'arbres que ens bloqueja el camí. Per sort, just abans la pista és ampla i podem deixar aparcat el cotxe sense molestar si ls forestals han de venir a fer feina, passa fins i tot un camió. Ens hem llevat un troç llarguíssim de pista des del Pla de Senarta. Aprofitem per girar el cotxes i comença un nou moment de fer i refer maletes i motxilles. Tot el material estés pel terra i a fer motxilles... això es queda al cotxe, això ens ho duem, això ho portes tú que jo ja duc això altre... Bé, lo típic!!
Una vegada equipats, amb unes motxilles que pareix que anem a la guerra, foto i cap al refugi. Superem l'allaud d'arbres i continuem per la pista. Si aquests no haguessin estat, podriem haver arribat amb el cotxe fins al refugi, ja que el que ens quedava de pista era molt bona. Una llàstima, però no ens podem queixar. En quaranta-cinc minuts, més o manco, arribem al Refugi de Pescadors o de Corones (1.970 m), lloc on establirem el nostre Camp Base (CB) per aquesta activitat. Aquest és un refugi lliure, amb capacitat per unes quinze-vint persones. Té una sola planta on trobem una taula amb bancs, una ximeneia i unes lliteres de fusta (adalt i abaix) per dormir. Te finestres de vidre, porta i una estació ràdio per emergències. Quan arribem no hi ha ningú i el temps és molt bo. Tot continua anant-nos de cara, estem tenint molta sort... s'ens acabarà?
Col-loquem les coses, posem els sacs a puesto, per si arriba més gent i anem a donar una volta per recollir un poc de llenya. Tenim molt de temps de llum encara fins que es faci fosc. Davora del refugi pasen dos torrents ben alegres i les vistes són espectaculars. Hi ha molts d'arbres caiguts (si portàssim una petita destral seria perfecte), però tots estan un poc verds i no podem aprofitar-los. Però amb paciència acabem trobant llenya adecuada. Els altres també agafen aigua dels torrents.
Ximeneia encesa, vistes espectaculars, companyia boníssima, el refugi tot per nosaltres... això és tot un luxe!! Ho estem gaudint d'allò més. Comença l'hora de sopar, així dons fornets en marxa i tots a menjar del que hem comprat al poble. Una vegada acabats preparem les motxilles per demà, ja que ens despertarem molt prest, i a dormir. No fa gens de fred, pel que ens esperàvem haver de sofrir. Com que tenim "músics nocturns" professionals, quasi tots hem portat taps, i ens prenim una ajudeta per dormir. La nit passa molt bé, uns descansem més que els altres, però no no em puc queixar gens.
Toquen els despertadors i tots drets, que és hora de berenar, són les passades les quatre del dematí. Amb les ganes que tenim ningú es fa el mandrós i tots ens posem en marxa. Foto abans de partida i cap a dalt, que són passades les cinc del dematí. Encara és fosc, però el cel no es veu gens malament, així que esperem poder assolir el nostre objectiu. Agafem la pista de darrera el refugi i tirem cap a dalt, en direcció als ibons de Corones. Arribem a una intersecció senyalitzada amb un cartell, nosaltres continuem per l'esquerra per anar a cercar els ibons, com he dit abans. El camí és fàcil de seguir ja que es troba fitat i és evident. Més endavant hi ha un punt on ens podem confondre, ja que el camí continua recta, però nosaltres hem de seguir cap a l'esquerra (la fita no està molt visible i pots continuar recte amb facilitat). A nosaltres ens passa a l'anada i ens fiquem un troç per on no és. Com que duem el GPS den Xisco no passem pena, però és més bo l'altre camí, com comprovarem a la davallada. Bé, nosaltres continuem per aquest camí paral-lel fins trobar unes pendent amb neu dura. No ens posem els grampons perquè són curtes, però anem ben alerta... no volem tenir cap ensurt. Arribem a l'ibonet de Corones i encara no s'ha fet de dia.
A l'ibonet ens aturem per menjar una berreta i acabar de posar-nos les polaines qui encara no les duiem. Comença a despuntar el dia i amaguem els frontals. Les vistes són molt guapes, amb el petit llac cobert parcialment de neu. Una vegades llestos, continuem pujant per anar a cercar l'ibó inferior. En poc temps hem de fer una nova aturada, ara sí per col-locar-nos els grampons i treure un piolet. Hem de creuar pendents amb neu dura i no volem tenir cap ensurt. Continuem però amb un bastó per anar més còmodes. Arribem a l'ibó inferior que superem i continuem cap al d'enmig. La veritat és que tots anem bastant bé físicament. Na María José comenta que sí que nota un poc l'altitud, a l'hora de la respiració, però no ens hem de retrassar en cap cas per ella. Tots cap endavant amb el nostre objectiu clar al cap. El cel ja fa estona que comença a dir-nos que potser no ens deixi acabar l'activitat. Hi ha un bon grapat de núvols que si el vent els porta cap a nosaltres, ens faran la guitza. Nosaltres continuem, pregant que el vent agafi una altra direcció i s'els emporti.
Arribant a l'ibó superior ja podem veure la nostra muntanya: el monarca dels Pirineus ens dona la benvinguda amb la seva majestuositat que li dona ser la muntanya més alta de la cordillera que ens separa de França, amb els seus 3.404 metres d'altitud. Nosaltres continuem i el temps cada vegada empitjora un poc més. Ja podem veure la paret, que girant-la dona pas a l'inici del Corredor Estasen. Quan ens trobem a una mitja horeta de l'entrada del corredor el temps, cada vegada pitjor, ens fa aturar. La boira és molt espesa i està nevant. Ens veim obligats a començar a plantejar-nos si és segur continuar o si ens hem de retirar. Ningú vol tornar enrera, per això decidim aturar una estona, ja que anem bé de temps, i veure com evolucionen aquest núvols baixos que ens estan donant per sac. No deixa de nevar, però no hi ha rufaga, si la boira desapareix podrem continuar.
La cosa està molt malament, no podem veure a pocs metres endavant, i no tenim cap referència visual. Tot és blanc i continua nevant. Tota la sort amb el temps que havíem tingut fins ara s'ha esfumat. Pareix que avui el monarca dels Pirineus no vol concedir cap audiència als visitants de Mallorca. És un fet que ja sabiem, però que cap de nosaltres volia tenir com a opció. De totes formes no ens desanimem i decidim esperar a veure com evoluciona el temps. L'alta muntanya té aquestes característiques, el temps pot variar molt ràpidament i entrar mal temps en un no res, fent que un dia que pareixia acceptable, passi a tenir unes condicions perilloses per continuar. Som conscients, i no volem que passi res dolent. A la muntanya venim a gaudir i no a patir, a més que encara ens queden molts de reptes per lluitar.
Passat un temps, quan estem a punt de tornar, pareix que la boira millora un poc, que no vol dir que desapareix. Decidim continuar cap al corredor, però als pocs minuts el vent que s'havia portat la boira, canvia de direcció i la torna a a entrar. Novament no veim res i continua nevant. Ara sí, no ens queda més remei que ser intel-ligents i decidir que la nostra seguretat està per davant de l'activitat. Estem a tres mil metres d'alçària segons el GPS, havent superat el nostre sostre d'altres anys, encara que no poguem arribar fins al cim. No ens agrada haver de prendre aquesta decisió, però tenint en compte que quasi no coneixem la zona, hi ha boira espessa que no ens deixa tenir cap tipus de referència a pocs metres de distància i les nostres petjades borrant-se amb la nevada, no podem arriscar-nos a perdrer-nos a la tornada. Hem de prendre la decisió més coherent, per damunt del nostre cor, la raó ens diu que la muntanya sempre estarà allà, i tindrem moltes altres ocasions per tornar a visitar-la.
Decidim davallar i fer un corredor que em vist de pujada, a la nostra esquerra, tot format i amb un pas de mixte. No sabem com serà però el veim molt factible. La davallada és ràpida i no té massa problemes. Als trams on quasi no ens hem enfonsat a la pujada, les petjades han desaparescut amb la nova neu que esta caient. Però amb comptes podem orientar-nos més o manco. Es cert que hi ha un tram que ens costa un poc més, però en cap cas passem problemes. Quan arribem a l'alçària del punt on ens hem de desviar pel corredor desconegut, entren novament núvols baixos que fa que ens quedem sense referències. Finalment, i vegent que tota la sort que hem tingut fins ara al viatge ens ha abandonat, decidim continuar davallant cap al refugi i donar definitivament l'activitat d'avui per acabada.
En arribar a l'ibonet veig una marmota tombada damunt una roca prenint el sol. Deu ser de les primeres que s'han despertat. Avís als meus companys, però quan arriben al punt on estic jo, la nostra amiga ja ha partit. A les cascades de l'ibonet de Corones agafem un poc d'aigua per fer el sopar d'avui vespre. El paisatge és espectacular, encara que no hem pogut fer el nostre pla, jo no vull deixar de gaudir de tot el que tenim al davant.
El camí de davallada no ens porta cap problema, això sí, al meu germà i jo s'ens fa un poc més llarg del que esperàvem. No en cansament, sinó en temps. Quan arribem al refugi no ha arribat ningú. Continuem amb tot el refugi per a nosaltres, vaja luxe. Encenem la ximeneia i ens escalfem un poc. Encara que hem menjat adalt, ens fem un poc de menjar calent amb els fornets, que entra de maravella. Mentres dinem comença a ploure, no molt fort, però suficient com per agrair estar ja al refugi. Més tard, quan la pluja ja ha acabat, uns anem novament a cercar llenya mentres els altres descansen als sacs. Jo no vull descansar massa, que sinó després no dormiré a la nit. Trobem un bon grapat de troncs bons per passar tota la nit. Més tard, quan tots estem al refugi, arriba un muntanyer. Primer ens pensem que arriba per passar la nit, però no és així, és un guia de muntanya que ve a deixar material per una activitat que té dies després.
Parlem amb ell una bona estona, és nom Narciso i és guia d'alta muntanya i d'esquí. És de Madrid, però viu sis mesos al Pirineu i sis a Madrid. Ja està a punt de finiquitar la temporada, i d'aquí a uns dies té una sortida amb uns clients per intentar pujar a l'Aneto des de la Renclusa, acabant al Refugi de Corones, en comptes de tornar a la Renclusa. Parlem amb ell un bona estona, gaudint d'una conversa molt entretinguda i agradable. Ens dona una targeta seva i quedem en cercar-nos per facebook. A la davallada m'he adonat que no li havia comentat a na Yolanda que no podria parlar amb ella durant, al manco, dos dies. Pas pena de que ella es preocupi pensant que ens pugui haver passat alguna cosa. Li demano a en Narciso si pot avisar-la, ja que ell es torna ara cap a Bensaque. Molt amablement s'ofereix a posar-se en contacte amb na Yolanda per tranquilitzar-la. Ens intercanviem els nombres de telèfon i jo em quedo molt més tranquil. Moltes gràcies Narciso per la teva ajuda, va ser tot un plaer passar l'estona amb tú!!!
Comentem quines opcions hi ha pels pròxims dies, i després de que cada un doni la seva opinió, només ens queda sopar i a dormir. La nit passa tan bé com l'anterior, i això és tot un fet, ja que normalment a jo em costa dormir amb els "renous nocturns mediambientals" dels companys. Al dematí següent ens despertem i berenem del poc menjar que ens queda. Teniem decidit davallar cap a Benasque i Rodellar, però sorgeix la possibilitat de quedar-nos a intentar demà pujar novament. Tothom dona la seva opinió i decidim votar-ho. Ens quedem i intentem pujar a l'Aneto (si surt bé perfecte, si no perdem tot el viatge) o anem cap a Rodellar i continuem amb els plans (rafting, barranquisme i via ferrata). Després de votar guanya l'opció de no arriscar-nos a perdre tot el viatge, ja que la previsió de la meteo tampoc és molt bona.
Recollim totes les coses i ens tornem cap al cotxe. En arribar redistribuïm les coses entre les maletes i les motxilles i fem el camí de tornada per la pista. Esperem que no hi hagi cap nou desprendiment que faci que no poguem passar. La davallada, que jo esperava que fos més complicada, la fem sense problemes. La veritat és que ho vaig passar pitjor conduint a la pujada que ara. Supererm tots els obstacles sense tants problemes com fa dos dies. No trobem res nou al camí i gaudim d'unes vistes que a l'anada, per les presses, no ens haviem fixat.
Arribem al Pla de Senarta i tirem cap a Benasque. Aturem per fer una telefonada a la família i continuem cap a Rodellar. Avui ens aturarem de camí per mirar de fer un rafting, abans d'arribar a Rodellar. En passar per Campo, veim una empresa d'aventura, Eseravantura. Aturem, demanen preus i decidim fer l'activitat...
Per veure totes les fotos de l'activitat pitjau aquí. Hi ha un vídeo de l'activitat a la secció de vídeos.
_______________________________________________________________________________________________
19 de Març de 2015
Puig de l'Ofre (1.097 m) pel Portell de sa Costa (Fornalutx-Escorca)
Avui hem quedat per fer una ruta d'entrenament per la zona de la Tramuntana Central, a la Cresta de Son Torrella. Per que sigui més intensa, en lloc de fer-la començant a l'embassament de Cúber, la farem des de Fornalutx. Aquesta era la nostra primera intenció, encara que finalment ens veim forçats a canviar d'objectiu degut a una mala meteo. Quedem a l'aparcament del restaurant de Can Penasso, a la carretera de Sóller per anar tots plegats amb només un cotxe. Finalment en Rubén no ens pot acompanyar degut a les molèsties que té a la seva cama. Així dons, en aquesta ocasió només som na María José, n'Estorki i jo mateix qui podrem gaudir d'aquesta sortida.
Partim cap a Sóller i, des d'aquí, cap a Fornalutx, punt d'inici de la nostra activitat, on anem a cercar el Portell de sa Costa pel Camí des Creuer. A prop d'un dels restaurants que trobem a l'esquerra de la carretera que entra al poble, després d'una corba tancada cap a la dreta i abans de la unitat bàsica de salut i del centre del poble, ens desviem cap a l'esquerra (hi ha un cartell indicatiu de fusta). Per aquí agafem el Camí des Creuer que, en pujada, ens durà cap al nostre primer objectiu. El camí no deixa de pujar i està fitat amb cartells de fusta, que fan que no passem pena en orientar-nos en cap moment.
Poc temps després de començar a pujar comencen a obrir-se les vistes cap al poble. La vila de Fornalutx és un nucli de cases de pedres al ben mig de les nostres muntanyes, a uns cent trenta-nou metres d'alçària en relació a la Mar Mediterrània. És un poble preciós, que fa que per molta gent sigui un dels pobles més macos de la Serra de Tramuntana. Pujem pel Camí des Creuer, primer per una pista asfaltada entre les cases, per després alternar l'antic camí de bístia i el camí principal que arriba des de Biniaraix, fins a prop de les cases de Sa Cabana. Després d'un bon troç de seguir aquesta carretera ens desviem cap a l'esquerra per tornar a agafar l'antic camí de bístia. En poc temps arribem per la Font de na Martorella (420 m).
A partir d'aquí comença la part més exigent d'aquest primer tram de la ruta, ja que ens queden uns set-cents seixanta metres de desnivell possitiu, on no deixem de pujar pràcticament en cap moment del camí. Arribant al portell, el vent cada cop es fa més fort, fent que ens haguem de replantejar la nostra ruta inicial. Amb les bofegades que fa no és segur anar a fer la Cresta de Son Torrella, molt aèria i exposada al vent. Decidim, dons, fer el cim del Puig d l'Ofre, i tornar pel barranc fins a Biniaraix, i des d'aquí una altra vegada cap a Fornalutx. Primer de tot, fem una aturada per menjar abans d'arribar al portell, i així poder menjar sense la molèstia del vent, que bufa ben fort.
Després de fer la mossegada, continuem pujant pel camí que duem fins ara i, en pocs minuts, ens plantem al Portell de Sa Costa (900 m). Continuem cap al Coll de l'Ofre pel Pas de s'Encletxa (915 m), que superem sense cap tipus de problema. És un pas fàcil de trobar i fer fer, que ens deixa a pocs minuts d'arribar al Coll de l'Ofre (875 m), on podem veure l'embassament de Cúber. Aquest coll és un lloc preciós, amb unes vistes esplèndides, on avui el vent no deixa de bufar. decidim pujar a l'Ofre pel Coll des Cards, i davallar pel Coll den Poma, així dons anem a cercar la pista que puja fins allà. Una vegada al Coll de Cards (963 m), intentem trobar un lloc on fer pràctiques d'escalada amb grampons, per les parets de la seva dreta, però com que anem un poc justs de temps, finalment ho deixem per una altra ocasió.
Ja ens queda poc per arribar al cim, només hem de continuar pel caminoi fitat i superar els darrers cent metres de desnivell. En aquest tram del camí ja podem veure la possessió de Comafreda, a l'altre vessant de la muntanya, amb el seu verdor tan característic. En poc temps arribem adalt del cim del Puig de l'Ofre (1.097 m), havent superat quasi 900 metres de desnivell. Ens arraserem al vessant que dona cap a l'embassament de Cúber i fem una segona mossegada, ben protegits dels vent. Una vegada acabats, comencem a davallar, primer desfent el camí de pujada, fins arribar al camí que puja des del Coll den Poma, lloc per on fem la tornada. Seguim el caminoi fitat, amb forta pendent de davallada, fins arribar al Coll den Poma (887 m), per agafar la pista que ens tornarà a portar al Coll de l'Ofre (875 m).
Aquí agafem el GR-221 per anar en direcció cap a Biniaraix. Primer de tot, la pista ens portarà cap a les Cases de l'Ofre (690 m), on engantxem el tram del camí que davalla paral-lel al Barranc de Biniariax. Aquest és un tram preciós i molt visitat pels excursionistes de la nostra serra. Al començament del camí del barranc podem veure que aquest encara porta un poc d'aigua pel seu llaç. El cabal és un poc més fluix que el que duia quan el vam descendir fa sis dies enrera. El camí del barranc no té perdua fins arribar als rentadors de Biniaraix. Des d'aquí continuem per la carretera que uneix Biniaraix amb Fornalutx, on en poc temps arribem a la vila. Només ens queda creuar el poble i anar a cercar el lloc on tenim aparcat el cotxe. Abans d'arribar-hi ens aturem al restaurant de Ca n'Antuna, on fem una "resposició dels líquids perduts" amb una beguda científicament comprovada... fem unes bones cervecetes. Una vegada finalitzada la nostra activitat d'avui mirem el rellotge... en total han estat un poc més de sis hores d'activitat efectiva... pel que tots tres estem molt contents!!!
Per veure totes les fotos de l'excursió pitjau aquí.
_______________________________________________________________________________________________
13 de Març de 2015
Torrent de l'Ofre o de Biniaraix (Sóller)
Una visita a la vall de Sóller per fer la primera activitat després del viatge de la neu a Andorra. Ja feia un parell d'anys des de la darrera vegada que el meu germà va davallar aquest barranc. Del meu darrer cop no penseu que en faci molt menys. Bé, dons encara que per aquí ja no tenim neu, com a la península, els nostres torrents encara duen un poc d'aigua per poder gaudir d'ells. És cert que ja fa dies que no plou, però encara hi ha algun que manté un cabal mínim, però suficient per poder fer-lo. Finalment l'opció triada ha estat el torrent de l'Ofre, a Sóller, ja que la seva conca de recepció és gran i encara porta un poc d'aigua. A més la seva aproximació, per l'antic camí que uneix Sóller amb Lluc, també fa que ens vagi bé per reforçar un poc les cames de cara a la nostra cita del mes que ve.
Des de Palma tirem cap a Sóller per la Ma-11, agafant el túnel. El primer de tot que hem de fer és pagar el peatge... no entenc com es pot renovar la concesió de l'explotació d'una obra més que pagada a una empresa, fent que els illencs continuem pagant el dret de pas, que ja hem més que sufragat nosaltres mateixos. Una túnel, per cert, que es troba dintre de la llista dels més perillosos d'Europa, per les seves escasses mesures de seguretat (si comparem el túnel de Sóller amb altres, inclús més antics, és per que s'ens posin els pels de punta pel bunyol que van fer). Esper que mai hi hagi un accident greu dintre del túnel, perquè es formarà un embull de tres parells... Bé, sense voler entrar més en polèmica, després d'arribar a Sóller seguim les indicacions per anar cap a Biniaraix, punt de partida de la nostra activitat.
Aparquem el cotxe i la nostra sorpresa ve quan ens trobem amb un grup conegut que també faran el barranc. Ells són cinc barranquistes: un component de l'empresa Mallorca Experience, dos components de l'empresa GR Adventure i dos freelance, que han vingut a millorar les reunions del torrent, tot dins d'un projecte coordinat per la Federació. Jo ja sabia que venien, però no m'imaginava trobar-me'ls aquí, pensava que ja estarien dins del barranc en nosaltres arribar. Ens saludem i ells comencen a tirar cap amunt, mentres nosaltres encara ens hem de canviar i acabar de preparar les motxilles. Ens agafaran un poc d'avantatge... normal, estan forts com a bons professionals de la muntanya que són.
L'aproximació la fem pel l'antic camí empedrat que porta fins a Lluc, emmarcat dins del GR-221. És un camí preciós que tot d'una en començar agafa un rost, que manté quasi fins al final de la nostra ruta. Així dons, val la pena agafar-s'ho amb calma i dosificar les energies. Al primer pont ja veiem que porta un poquet d'aigua, bona senyal; encara que sabem que el cabal serà fluixet, però no podem demanar molt més, amb els dies que fa que no plou. Durant la nostra aproximació ens creuem amb un grup de gent major, que pareixen catalans per l'accent que tenen quan ens saludem, un grapat de parelles d'excursionistes estrangers, el grup de barranquistes d'abans, gent que corre... sí que està transitat aquest barranc!!
En cinquanta-nou minuts, poc menys d'una horeta pelada, pujant a bon ritme (ni massa fort, ni massa fluix), arribem al punt on desviar-nos per arribar al tàlveg del torrent, on comença la seva part esportiva. Els nostres amics s'han ficat un poc abans, ja que no havien de fer res als primers salts. Nosaltres, en canvi, anem a fer-ho des del seu punt d'inici habitual. Ens canviem on sempre i fem una mossegada abans de començar. El dia és molt bo, amb un sol que ens ajuda a estar ben a gustet, perquè encara que no fa molt de fred, es nota que estem a la muntanya. Durant la pujada hem anat per l'ombra, cosa que hem agraït, perquè si no, amb la pendent, hauríem suat d'allò més. Però ara el sol s'agraeix ben molt perquè l'aigua està ben, però que ben freda. De fet aquest barranc es considera un, sinó el que més, dels més freds de la nostra illa.
El barranc el comencem fent un parell de desgrimpades que fan que preguem el primer contacte amb l'aigua... batua el món quin fred!!! Arribem al primer salt, no obligat, que nosaltres muntem encara que pareix que es pot desgrimpar anant en comptes. Bé, com que nosaltres no volem cap problema, una relliscada beneita i ens podem quedar sense viatge a l'Aneto, muntem corda i el davallem. Els ràpels són molt estètics i, amb aquest cabal d'avui, es podem gaudir sense cap tipus de problema. De fet, ens hagués agradat trobar-lo un poc més fort del que va, però no ens queixarem. Després d'una part un poquet més encaixonada, el barranc s'obri per tornar a tancar-se més endavant. Continuem amb el dia magnífic...
Per fi ens trobem amb el grup de barranquistes que estant millorant les equipacions del barranc. Acaben de llevar un pàrabolt que estava tort, han tapat els forats de dos ancoratges antics i rovellats i han instal-lat un nou químic. A més llevaran un altre químic que està massa junt, deixant els dos ancoratges definitius a la distància adequada. Molt bona feina!!! Com que conec a tres dels cinc components del grup, en Miquel Àngel, en Juan i en Jaume (profe nostre) vam fer plegats la titulació oficial de Tècnic Esportiu en Barranacs, continuem tots plegats el descens. Arribem a un nou salt, on tapen forats d'ancoratges antics i inservibles i visualitzen nous punts on treballar aquest estiu, amb més comoditat, per retirar el material que ja està antiquat.
Més endavant arribem a un bot on lleven un altre ancoratge de sobreequipació i el tapen per no deixar rastre del pas de l'home per un indret tan meravellós com el que estem trepitjant ara mateix. Una màxima a la natura és deixar sempre el menor rastre possible del pas de l'home. Arribats al darrer bot, com que s'han d'entretenir un poc més, aquí tenen més feina a fer, nosaltres continuem. Ens despedim de tots fins a la pròxima i els deixem millorant la seguretat dels nostres torrents.
Arribats al Gorg de ca'n Catí només ens queda fer una foto, canviar-nos i començar el retorn cap al cotxe. Decidim no menjar aquí, sinó davallar fins a Biniaraix i fer-ho allà. Des del gorg, en pocs metres tornem a agafar el camí que hem fet de pujada, per davallar comodament fins al llogaret.
Anem fins a la placeta de Biniarax i comprem unes cervecetes per acompanyar el nostres entrepans al Bar-Bodega Biniaraix, l'únic que hi ha a la plaça. Ens quedem gratament sorpresos del preu tan baix que tenen les llaunes, per ser un lloc on passen tants turistes. Dinem i com que estem contents, decidem fer un cafetet al mateix bar. Els cafès sí que tenen un preu més normal, encara que no es surt del que és raonable pagar. Una vegada acabats tornem cap el cotxe; aquells encara no han arribat, segurament hauran tingut més feina del que pensaven, o s'hauran quedat a dinar al mateix gorg.
Toca refer el camí, ara en cotxe, des de Biniaraix cap a Sóller, i des d'aquí cap a Palma, pagant un altre cop el peatge del túnel. A les quatre de la tarda ja estem novament a cases, podent aprofitar l'horabaixa amb la família... quin luxe d'illa que tenim!!!
Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi ha un vídeo d'aquest descens a la secció de vídeos de la web.
_______________________________________________________________________________________________
27 de Febrer al 03 de Març de 2015
Viatge d'esquí a Grandvalira (Andorra)
Aprofitant el pont de les Illes Balears ens hem atracat a l'estació d'esquí alpí de Grandvalira, a Andorra, per gaudir d'uns dies de neu. Aquesta vegada ens ha acompanyat na Marina R, quina moral enrolar-se en un viatge amb nins. També ens havia d'acompanyar na Marina G amb n'Adrián, però una lesió de turmell d'ella al darrer moment, ha fet que s'hagin de retirar i no ens puguin acompanyar. Una llàstima, però segur que l'any que ve podran venir.
Partim del port de Palma el divendres 27 de Febrer, amb una hora de retràs i una mar un poc moguda. Després de fer una volta per cuberta i despedir-nos de la nostra illa, ens anem a la cabina per dinar. Després una migdiada i a fer passar les hores fins arribar a Barcelona. La mar, com ja he dit abans, està un poc mogudeta i, encara que ens hem pres medicació pel mareig, na Paula acaba vomitant... pobreta. La resta aguantem, uns millor que els altres, fins poder desembarcar.
Directament des del port de Barcelona tirem cap a Andorra. Hem d'arribar, si és possible, abans de la mitjanit, hora límit, en teoria, per fer el check-in a l'hotel (encara que jo ja he parlat amb ells i m'han dit que no passa res si arribem un poc més tard). El camí en cotxe cap a Andorra és còmode i fàcil de fer, si tirem cap a Túnel del Cadí (l'únic inconvenient és el preu dels peatges que hem de pagar). En tres horetes ens plantem a l'entrada de l'hotel, que està bastant a prop del de l'any passat, a la parròquia d'Encamp. He decidit canviar per provar llocs nous i l'hotel que he triat per enguany és l'hotel Hermus (antic hotel Griu), un dos estrelles parcialment reformat, des de fa ben poc temps. La recepcionista ens entrega les claus i ens pujem cap a les que seran les nostres habitacions durant aquests pròxims dies. Les nostres són dues habitacions dobles que es comuniquen entre elles, amb una cambra de bany per a les dues. Les habitacions estan reformades, encara que el bany és un poc antic i no té calefacció dins d'ell. És veritat que són un poc petites, però tampoc necessitem molt més espai per dormir. La de na Marina és una petita golfa individual, amb una cambra de bany en les mateixes condicions.
Quan arribem només ens queda temps per fer una mossegada ràpida a la pròpia habitació, desfer les maletes i preparar la roba que ens posarem demà. Fa bastant de fred i pareix que els radiadors no encalenteixen gaire, així que posem les flassades que tenim a l'armari i a dormir, que demà ens queda un dia ben entretengut per davant. Tenim moltes coses que arreglar abans de poder començar a esquiar. La nit és ben fresqueta i passem un poc de fred, els nins, de fet, ni es mouen de davall de les flassades en tota la nit, cosa impensable a Palma (allà no aturen quiets ni per un moment).
A l'endemà ens despertem, ens arreglem i davallem a berenar. Al menjador trobem un buffet amb poca varietat de coses, però suficient per omplir la panxa abans d'anar cap a les pistes. Sucs, llet amb cacao, croissants, tostades, fiambres i mermelades... el típic buffet d'hotel. Avisem del problema amb la calefacció i tirem cap a les pistes. Enguany el sector de l'estació que hem triat com a base, dintre del domini de Grandvalira, és el de Grau Roig. No ens enredem molt i tirem cap allà amb el cotxe de bon dematí. La carretera està bastant bé, hi ha trams estrets on la neu caiguda dies abans s'ha menjat part dels carrils, però l'asfalt està bastant net. De fet no hem de fer servir les cadenes del cotxe cap dia del nostre viatge.
Hem matinat perque en arribar a l'estació ens queda arreglar, primer de tot, el tema del lloguer del material d'esquí i, després, contractar les classes dels nins. Mentres uns van cap a la tenda del material jo m'atrac a l'escola d'esquí. La veritat és que tot va rodat... cap problema a l'escola ni a la tenda del material. Finalment les classes seran de les 10 a les 13 hores, tant el dissabte com el diumenge. El material llogat és un poc bàsic, però suficient per poder esquiar.
Un poc abans de que comencin les classes intentem refrescar un poc les postures i els moviments als nins, però costa tornar a agafar el nivell tècnic tan ràpidament. Menys mal que en Carles, el seu monitor durant aquests dos dies, els farà recordar tot l'aprés l'any passat. Els deixem i aprofitem nosaltres per anar a esquiar durant aquestes tres hores que tenim per endavant. Nosaltres també volem començar amb calma, així que no ens ho pensem molt i anem cap a les pistes blaves. Les sensacions de tots són bones, i poc a poc anem agafant més confiança. El dia ha començat destapat fins les dotze del migdia, quan comencen a entrar núvols que fan que la sensació tèrmica davalli i comenci a nevar molt lleugerament. No fa gens de vent i podem esquiar sense cap problema ni molèstia. Després de les classes del dematí toca dinar tots plegats. Les classes han anat molt bé i, tant n'Adrià com na Paula, surten molt contents, amb ganes d'anar a practicar tot el que han aprés després de menjar.
Ens ho estem passant molt bé i, sense adonar-nos, esquiem fins les quatre de la tarda. Com que no deixa de nevar i fa un poc de fred, decidim no forçar la primera jornada del viatge i tornar cap a l'hotel. Deixem el material al guarda-esquís de l'hotel i pujem cap a l'habitació. El personal de manteniment de l'hotel puja a revisar els radiadors: pareix que el problema és que no estaven purgats i, en un "no res", el ja està arreglat i la temperatura de l'habitació comença a pujar ràpidament. Llàstima que als banys no hi hagin radiadors, es nota molt la diferència de temperatura entre les dues cambres. Una dutxa ràpida, un poc de "descans" i davallem a sopar. La varietat de plats, com al berenar, és poca, però la veritat és que tot està molt bo. Ningú de nosaltres posa cap pega al que tenim per sopar, i ens ho menjem amb moltes ganes. Després de sopar tornem a les habitacions i ens quedem adormits ben prest; es nota el cansament.
El segon dia d'esquí es pareix molt al primer... després de berenar pujem a les pistes. La carretera cada dia està millor i no tenim cap problema per arribar a Grau Roig. Unes davallades per les pistes de debutants que hi ha a davora de l'escola per encalentir un poc els músculs, i a les deu els nins cap a classes i nosaltres a esquiar. A dalt de l'estació el dematí està un poc emboirat, cosa que fa que ens despistem i agafem una pista vermella que no és. Entre una primera pala ben salada i la boira na Yolanda ho passa un poc malament. Quan ens adonem d'on estem veim que hem arribar on no terniem pensat, quasi estem a Pas de la Casa. Una vegada reubicats, després d'agafar un telecadira que ens torna a deixar a dalt, podem tornar a Grau Roig. Fem una aturada tècnica per recuperar forces i encalentir-nos un poc. El dia ha començat a millorar i l'horabaixa podem esquiar amb els nins sense boira. Ells ens guien en una zona infantil, per on han estat avui amb en Carles. Ens ho passem superbé tots plegats, fent tots els camins i repetint la pista un parell de vegades. N'Adrià fins i tot ens acompanya per dues pistes vermelles. Apurem bé les hores i en tancar l'estació tornem cap a l'hotel. Avui donem una volta per les tendes que hi ha pels voltants de l'hotel, a prop del Funicamp. El sopar és com el dia anterior, no hi ha molta varietat per triar, però a jo tot em pareix molt bo.
El tercer dia fem un canvi d'estació i esquiem al sector del Tarter. Primer esquiem tots plegats, ja que els nins tenen les dues hores de classes particulars al migdia. Quan ells comencen les classes, nosaltres aprofitem per fer un reconeixement de les pistes que més tard ens tocarà esquiar amb ells. Dinem a l'estació i, l'horabaixa, esquiem fins que torna ser hora de tancar. En acabar ens baixem cap a Encamp, on aprofitem el que ens queda d'horabaixa per descansar. De fet na Marina no davalla ni a sopar, ahir en va desvetllar, quasi no va poder dormir, i està molt cansada. Nosaltres sí que davallem, i quasi som els únics, només estem nosaltres i dues taules més al restaurant. Es nota que l'ocupació ha davallat molt, ja que l'hotel està bastant buit. Avui a les pistes també ho hem notat, amb molt poca gent als telecadires. Ha donat gust, pràcticament no hem fet gens de coa... esquiar, davallar i agafar els remuntadors, sense aturar. Després de sopar toca arreglar les maletes, ja que demà ens hem de tornar cap a cases.
El darrer dia ens aixequem com de costum, berenem i tornem a l'estació de Grau Roig. Avui no hi ha classes, així que tots podem esquiar tots junts. Primer unes pistes blaves per escalfar un poc i, com que ens trobem molt bé, anem a visitar les vermelles tots plegats. Davallem sense cap problema, gaudint tots del bon temps que tenim, amb els nins súper contents d'anar per unes pistes tan difícils. Fa un sol magnífic i la neu està perfecte. La tercera pista vermella és un poc més complicada, ja que té un tram que està ple de banyeres. Però tots es porten molt bé i l'acabem davallant sense problemes.
En acabar el dia només ens queda tornar el material i passar per l'hotel per recollir les maletes. Ens han deixat una habitació per guardar-les fins que ens anem. Estem molt contents amb el tracte del personal de l'hotel, és un punt molt possitiu a tenir en compte. Hi ha altres hotels amb més estrelles que no et tracten tan bé com aquí. Després d'enllestir les coses, agafem el cotxe i tornem pel camí que vam fer fa cinc dies. En arribar a Barcelona ens passem pel port per recollir els billets del vaixell, així ja no hem d'anar amb presses més tard. Com que ens queda bastant de temps, cerquem un restaurant, d'aquests de menjar ràpid, per poder sopar.
Ja només ens queda embarcar i anar cap a la cabina. Sense enredar ens posem la roba per dormir i als llits. Durant el viatge de tornada la mar està molt més tranquila, així que dormim tota la nit sense problemes. Ha estat un viatge genial, ens ho hem passat molt bé. Jo, personalment, he quedat encantat d'aquest viatge i esper poder repetir-ho l'any que ve.
Per veure totes les fotos pitjau aquí.
_______________________________________________________________________________________________
09 i 10 de Febrer de 2015
Canal a la Cara Nord del Puig Massanella (1.364 m), Escorca
Primera jornada: aproximació al Camp Base.
El meu germà i jo anem a cercar en Rubén per pujar tots plegats amb un cotxe. Són quasi les set de l'horabaixa i encara ens queda passar per ca na María José a recollir unes coses. Finalment només anem nosaltres tres a fer nit, ja que a n'Estorki i a na María José els hi ha sorgit un inconvenient. Ens comenten que demà intentaran pujar prest i agafar-nos per fer l'activitat que tenim programada, així dons, quedem en estar en contacte via mòbil i partim cap a Escorca. No sabem com estarà la carretera, en principi ha d'estar oberta, però encara l'estan tancant cada nit al Coll de sa Batalla, per possibilitat de que es formi gel.
Quan arribem a la cruïlla cap a Lluc, trobem que la carretera està oberta, no hi ha gel, però sí molta neu a les voreres dels carrers de la urbanització de Son Macip. Arribem al carrer "A" on podem deixar aparcat el cotxe, uns metres abans del cartell que ens indica el camí cap al Puig Galileu, ja que a partir d'aquí la neu no deixa continuar pujant. Mentres ens canviem arriba una parella que davalla del Galileu. Parlem una estona amb ells de com estar la neu per allà dalt. Acabem d'enllestir les motxilles, que per cert van ben carregades, i comencem a caminar. Són les vuit i mitja del vespre, el termòmetre del cotxe marca +4ºC, i el cel està sense cap núvol.
Les petjades estan molt marcades, i això ens facilita seguir el camí sense molts problemes. Quasi tot d'una, al començar el camí trobem una barrera que superem per un botador que hi ha a la seva part esquerra, per continuar i girar cap a la dreta. Més endavant trobem un cartell, nosaltres continuem en direcció al Galileu. Estem ja dintre de l'alzinar i no deixem de trobar restes de branques rompudes. El pes de la neu ha fet una esporgada que ja li agradaria fer a una guarda de jardiners. Dintre de l'alzinar passem a prop d'una casa de neu, i més endavant comencen les Voltes del Galileu, un tram on la pendent augmenta d'allò més, i gràcies a unes amples ziga-zagues anem a cercar les cases de neu.
El tram de les voltes ens ho agafem amb calma, fa una nit espectacular. La temperatura és molt bona, jo de fet em llevo la segona capa i vaig només amb la tèrmica. En una horeta i mitja arribem a la cruïlla que hi ha abans de les cases. En principi haviem de dormir aquí, però com que n'Estorki i na María José finalment no venen, i fa una nit boníssima, decidim continuar pujant per dormir al Coll del Galileu. Allà tindrem molt millors vistes quan ens despertem demà. En Rubén no està molt convençut, però finalment decideix que continuem
Seguim les petjades i en mitja horeta arribem al Coll del Galileu. Aquí cercam un replà i comencem a preparar la base d'on dormirem. Muntem el nostre Camp Base davall un cel sense cap núvol i ple d'estels. La temperatura ha davallat i ja es nota el fred. Després d'enllestir-ho tot ens posem amb el sopar... un entrepà i una sopeta calenta, feta amb el fornet, ens fa entrar en calor. Després de sopar, amb la temperatura davallant cada vegada més, no ens ho pensem i decidim ficar-nos dins dels sacs.
Els "renous" de la "fauna nocturna" de la zona fan que quasi no pugui dormir. La nit continua sense vent ni núvols, ara bé, les temperatures continuen davallant (ens vam enterar uns dies després que va ser una de les nits més fredes d'aquest mes) i en algun moment notem la fresqueta dins dels sacs. Ara bé, el test de temperatura als sacs nous que ens durem a l'Aneto ha estat possitiu, estem contents amb la compra que hem fet.
Segona jornada: Camp Base, Canal de la Cara Nord, cim del Puig Massanella (1.364 m) i retorn fins al cotxe
Al dematí ens despertem amb les millors vistes que es poden tenir... el Puig Massanella, amb la seva cara nord (el nostre objectiu d'avui) al front, el Puig Galileu al darrera i la Mar Mediterrània un dels nostres costats. Un cafetet amb llet ben calentet ens ajuda a començar molt bé el dia. Després d'entrar en calor, recollim les coses per començar la nostra activitat d'avui. La idea és pujar al cim del Puig Massanella per una de les seves canals de la cara nord. Comencem a caminar des del Coll del Galileu i anem a cercar el Coll des Telègraf. De camí ens arribem els wasaps de n'Estorki i na María José... han hagut d'atendre a un senyor que s'ha caigut a la urbanització de Son Macip i s'ha trencat un turmell. Com que això els retrassarà nosaltres seguim i ells, quan arribi l'ambulància, aniran a fer la Nord del Galileu.
Com que n'Estorki era qui coneixia la canal que haviem de fer, pensem un plà alternatiu. Veim una canal a la part esquerra de la Cara Nord del Massanella que està tota formada, i ens pareix assequible. Perfecte, nou objectiu a la vista, ho comentem entre nosaltres i cap allà que ens anem. Des d'on estem davallem pel camí i, en comptes d'anar cap a la dreta per pujar cap al Coll des Telègraf, seguirem tot rectes, fora camí, per pujar una pala ben llarga que ens deixa a la base de la canal que volem pujar. Des d'aquí ens toca fer un sobresforç obrint petjada, però ens ho agafem amb filosofia.
Després d'un petit tram de pujada ens aturem per hidratar-nos, fer una mossegada i equipar-nos. Les vistes són espectaculars, tot nevat, amb la vista de la mar de fons. Ens col-loquem el budrier, crampons, casc, piolets, i demés ferralla... i una vegades llestos, continuem la marxa. La pala és molt llarga i, com ja he dit abans, hem d'obrir traça nosaltres. Entre el meu germà i jo ens encarreguem de fer-ho, ja que en Rubén va darrera, perqué no s'ha despert molt fi i pareix que avui li costa un poc seguir el seu ritme normal. Cerquem la ruta que ens pareix que menys ens fa enfonsar-nos a la neu, i encara així la neu a vegades ens arriba fins a l'engonal. Aprofitem els tram més durs, on ens enfonsem menys, per guanyar metres més ràpidament.
Una vegada quasi a l'alçària de la pared, el meu germà explora una altra canal que haviem vist, al costat de la primera, però aquesta no té sortida. Llavors fem una travessa cap a l'esquerra per anar a cercar l'entrada de la canal que haviem vist abans. En Rubén està cansat, així que li llevem pes, que agafa el meu germà. Una vegada a la canal ens trobem una neu en molt males condicions. Jo vaig de primer i intent pujar pel centre, però m'enfons i quasi no puc pujar. El meu germà em comenta de pujar per la part esquerra, i així ho faig. És una part en mixte un poc complicada que, poc a poc, aconsegueixo superar. Una vegada superada veig que per la part dreta pareix que ells poden pujar més fàcilment. Els hi coment i jo continuo amb la intenció de cercar un lloc adequat per muntar una reunió per que pugin assegurats. Mentres cerc alguna fisura, algún pont de roca... i em barallo amb la corda, veig que en Rubén ja està pujant, i darrera el meu germà. Dons llestos, fora reunió i com que tots anem bé, continuem pujant. A la darrera part la pendent augmenta molt, per acabar amb un petitet resalt que dóna a la sortida.
Una vegada hem sortit, després de felicitar-nos i descansar un poc, continuem crestejant per anar a cercar el cim del Massanella. Aquí coincidim amb dos grups que pujen per l'altre vessant, i resulta que un dels components del segon grup el vaig conèixer fa anys. Parlem una estona i continuem el nostre camí per la cresta fins arribar a un petit cim abans del principal. Les vistes cada vegada són més espectaculars i el dia continua sent magnífic. De camí per la cresta veim dues sortides de altres canals amb molt bona pinta. Poc a poc avancem i arribem al cim del Puig Massanella, a 1.364 metres d'alçària per damunt de la mar. Repte aconseguit per tres components del Grup Excursionista Tramuntana!!!
El cim està ple de gent que han pujat per la ruta normal, des del Coll de sa Batalla, per Comafreda. El dia continua sense núvols, amb un sol que a vegades es fa agobiant i molt bona temperatura. És estrany, ja que sempre que visitem no ens deixa tenir vistes degut a la boira. Dinem sense enredar-nos molt i iniciem el llarg camí de tornada. Farem la volta circular, anant a cercar primer el Coll des Prat.
Després d'una davallada marcada, que ens fa perdre alçària ràpidament, ens queda una travessa en lleugera pujada fins al coll. Aquí descansem uns minuts i continuem... una davallada i una nova pujada fins arribar al Coll des Telègraf. Des d'aquí novament una davallada i una pujada fins al Coll del Galileu. Aquí fem una aturada més llarga per hidratar-nos i menjar un poc. Ja només ens queda pujar un poc per davallar fins a les cases de neu del Galileu, i després refer les Voltes del Galileu fins a l'alzinar. Avui podem gaudir de les vistes que ahir no vam poder tenir, per la foscor de la pujada.
A les voltes li segueix l'alzinar, on passem per davora d'una casa de neu i més restes d'activitats humanes antigues (barraques, rotllos de sitja...). Amb llum veim més clar la quantitat de branques rompudes que ha deixat la nevada. Després de refer el camí arribem al cotxe. El temps s'ens ha tirat un poc al damunt, però tot ha anat bé. Només ens queda agafar el cotxe i tornar cap a Palma.
Ha estat una experiència profitossa que ens ha permés probar tant els sacs de dormir, com el nostre estat físic, en una activitat amb neu que ha durat nou hores i mitja. A partir d'aquí ens heurem de posar encara més les piles... cada vegada queda menys per anar a visitar el Corredor Estasen.
Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi ha un videoreportatge a la secció de vídeos.
_______________________________________________________________________________________________
06 de Febrer de 2015
Puig de Galatzó nevat (1.027 m), per la Font des Pi (Puigpunyent)
Després de l'excursió d'ahir amb na Yolanda, ella m'anima a fer una altra sortida avui a la neu. Per aquesta només es pot apuntar en Raúl, tots els altres tenen obligacions que no els permeten venir. El primer dubte que tenim és on anar, ja que totes les carreteres de la Serra continuen tancades per la neu. A més en Raúl ha d'estar prest a casa, així que després de pensar possibles opcions, ens decidim inicialment pel Galatzó. Quan vaig a recollir a en Raúl ens acabem de decidir, ja que el Puig Galatzó està ben blanc i en Raúl em comenta que no l'ha fet mai... perfecte, ja tenim objectiu per avui!!
Tirem cap a Puigpunyent, primer per la Ma-1040 en direcció a Establiments, on agafem la Ma-1041 fins arribar al poble de Puigpunyent. A la seva entrada girem cap a l'esquerra en direcció a Galilea o Es Capdellà, per la Ma-1032. Just quan sortim del poble ens desviem cap a la dreta, per la carretera que ens porta cap a la Reserva Natural del Galatzó. L'asfalt està bastant malament, sobretot a la part final d'aquesta carretera. Seguim en direcció cap a la reserva fins arribar a un punt on trobem una cruïlla amb tres camins. Aquí nosaltres prenim el camí de la dreta, en lloc de seguir cap a la reserva. Aquest ens farà passar a prop d'una antiga cantera, que deixem a la nostra dreta. A la pròxima desviació ens toca girar cap a la dreta (el camí fa una forta pendent) i ens pocs metres arribem a la Font des Pi. Si ens fixem en aquesta cruïlla els troncs de dos pins estan marcats amb pintura.
Durant el nostre trajecte per aquesta carretera ens comença a nevar, i trobem algun trocet de la mateixa amb restes de neu dura. Hem d'anar un poquet alerta amb la conducció, si no volem que el cotxe ens patini en cap moment. Quan arribem a la darrera desviació decidim no aparcar el cotxe just al costat de la font, ja que amb les restes de neu i la pendent les rodes del cotxe lleneguen bastant. Així dons tornem enrera i l'aparquem uns cents de metres abans de la darrera cruïlla, a l'inici d'un camí de carro. Realment aquest camí porta cap a la font, amb un primer tram de terra i, finalment, un tram asfaltat.
Ens equipem en mig d'una lleugera nevada, i amb les vistes del bosc nevat. Com de costum, ens fem la primera foto de la jornada, posem a zero els nostres rellotges i a caminar. Quan arribem a la font trobem una parella d'homes que també es preparen per fer la mateixa ruta que nosaltres. Ells han deixat el cotxe adalt, encara que el seu és un tot terreny amb tracció 4x4 dels canyers. Bé, parlem una estona amb ells, aprofitem per que ens facin una foto plegats i continuem. El nostre camí continua per una pista ampla i amb pendent marcada. En arribar a una desviació, agafem la de la dreta i continuem pujant. En poc temps arribem al que pareix el final de la pista, però si ens fixem d'aquí neix un caminoi, marcat amb fites, que ens porta cap a l'esquerra, tot el temps en pujada. Aquest caminoi és evident i fàcil de seguir, a més de les fites que té, i que no estan cobertes per la neu. Anem ara per dintre de l'alzinar, que es troba tot cobert de blanc. Ens ho prenim amb calma i, sense adonar-nos, arribem al Coll des Carniceret, on les vistes s'obrin espectacularment. Abans del coll hem vist a la dreta una torre de vigilància contraincendis. El camí de pujada al coll ens fa passar bastant a prop d'ella.
Una vegada superem el coll, passem a l'altra vessant de la muntanya, gaudint d'unes vistes totalment diferents. Aquí ens quedem bocabadats vegent les diferents tonalitats de colors que ens ofereix la natura: el blanc de la neu, el gris de la roca, les diferents tonalitats de verd dels arbres, matolls, camps de conrreu i el blau de la mar... brutal. Llàstima que estigui el cel ben tapat, sinó podríem afegir també una altra tonalitat de blau, la del cel. Aquí comença un tram agraït de camí, la pujada seguida que hem fet fins ara, es converteix en un flanqueig còmode, sense quasi pendent.
Des d'aquí es veu el nostre següent objectiu, un coll on podem distingir un cartell indicatiu des de la llunyania. També podem veure una zona de vivac, on vam estar fa uns anys en la nostra visita nocturna al Galatzó. Continuem el camí evident fins arribar una rosseguera coberta de neu. Aquí veim com la parella d'homes que haviem vist abans, i ens havien adelantat, pujen per anar a cercar una ruta per la cara contrària a la ruta normal. Com que nosaltres no sabem anar per allà decidim no seguir-los, i continuar pel camí habitual de pujada al cim. Per tant, creuem la rosseguera, seguim les fites i anem a cercar el coll amb el cartell.
Una vegada allà podem llegir al cartell que ens queden uns vint-i-cinc minuts fins al cim. Des d'aquí comença el darrer tram de pujada, que a més serà un poc més complicat que fins ara. El motiu serà la gran quantitat de neu que hi ha, sobretot a partir d'aquest punt, a la que es sumarà la boira, el vent i algun troç gelat del camí. En aquest tram ens trobem amb una altra parella de al-lots que pujen cap al cim. Vam ben lleugers de roba i ens adelanten quasi arribant al cim. Nosaltres just abans del cim ens posem més roba i els guants gruixats, ja que el vent que bufa fa que la sensació tèrmica sigui ben baixeta.
Arribem al cim en dues horetes, ben contents i fresquets. Foto al cim del Puig de Galatzó (1.027 m) tot cobert de neu, que ens farà la parella de muntanyers que ens hem trobat a la Font des Pi, i que han pujat per l'altre vessant de la muntanya. Ens comenten que han volgut pujar per una canal, però que els ha costat molt trobar-la, i que quan ho han fet, la pujada ha necessitat un esforç físic important. De fet fan la davallada han decidit fer-la per la ruta normal, en lloc de per on han pujat. Nosaltres també els fem unes fotos i ens despedim... gràcies per tot.
Abans de davallar ens col-loquem a un punt on el vent no és tan fort i aprofitem per menjar una barreta i fer un cafetet amb llet ben tebeta. Mira que duc el termo, però amb el fred no aguanta l'escalfor, només manté teb el café, però encara així s'agraeix ben molt!! Just abans de davallar pareix que s'obri un poc el cel, així que aprofitem per tirar un parell més de fotos. Arriba una nova parella d'excursionistes, un al-lot i una al-lota joves i guiris. Pareix que no van molt ben preparats en quant a calçat i roba, però s'en desfan molt bé. No s'enreden molt, degut al fred, i només tocar el cim també davallen. Una vegada al coll, ells tiren cap a l'esquerra, cap a la Finca del Galatzó, mentres que nosaltres agafem el camí cap a al dreta, el que hem fet de pujada, cap a Puigpunyent.
La davallada és molt, però que molt, més ràpida que la pujada, i encara que en Raúl toca de cul a la neu més d'una vegada, les llenegades no comporten cap tipus de problema. Mentres davallem, amb el nostre esperit rastrellador, trobem les petjades d'algún "llop" mallorquí, jeje. A la pujada no hi eren, així que es veu que algú ha vingut a córrer amb el seu ca. En una hora i cinc minuts, des de que hem sortit del cim, arribem al cotxe. Tot ha anat perfecte!!
Des del Coll des Carniceret torna a començar a nevar, dèbilment, però ho fa fins que arribem al cotxe. Encara així, la carretera està ben neta, així que només ens queda tornar cap a Puigpunyent, i d'aquí cap a Palma.
Un día de muntanya perfecte amb la companyia d'un gran amic!! Què més es pot demanar?!
Per veure totes les fotos pitjau aquí.
_______________________________________________________________________________________________
05 de Febrer de 2015
Cingles de Son Rul-lan: el Puig Caragolí no ens deixa visitar-lo (Valldemossa)
El front de fred i neu que ha afectat a la Península, ha arribat ja a les nostres illes. Les nevades han pintat de blanc tota la Serra de Tramuntana, des d'Andratx fins a Pollença, deixant una estampa idílica de les nostres muntanyes. Després d'una nit de guàrdia, al dematí totes les muntanyes, fins i tot les més baixes, es desperten ben enfarinades. Quin regal per la vista!!
Quan arribo a casa na Yolanda em proposa anar d'excursió per trepitjar la neu que ha caigut a la nit... sense dubtar-ho li dic que sí!! Deixem els nins a l'escola, preparem les motxilles i cap a feines. Després de preparar les coses tirem cap a Valldemossa amb la idea de pujar al Puig Caragolí (945 m), anant pel Pla des Pouet. Aquesta és una ruta que ja coneixem, i ens agrada molt... a més, amb la neu tindrà una nova perspectiva.
Sortim des de Palma i ens dirigim cap al poble de Valldemossa per la Ma-1110. La carretera està neta de neu fins arribar als carrers de la part alta del poble. Aquests tenen uns pocs centímetres de neu humida, que no ens impideixen arribar fins al punt de sortida. Aparquem el cotxe, ens equipem i comencem la nostra ruta d'avui. Agafem el camí de terra que passa per l'esquerra de la barrera, superant un portell amb una cadena, per la part esquerra de la columna. Als pocs metres trobem una caseta de fusta tancada que ens inquieta un poc. Voldran fer el mateix que a la finca de Comafreda i cobrar el dret de pas?? Un calfred m'agafa per l'esquena només de pensar-ho... esper que no sigui així!! No sé on arribarem en aquest pas a la nostra Serra. Em demano si ser Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, vol dir que la Serra de Tramuntana és patrimoni de tota la humanitat, o només de la humanitat que té diners per pagar i poder visitar-la? Crec que si ho demanen als nostres polítics (tan se val si d'un color o de l'altre, tots són iguals), més preocupats en altres coses, la resposta que em donaran no serà la que jo vull escoltar. Bé, no vull entrar en aquest tema, perquè no vull que la sang em comenci a bullir.
Des del començament la neu es ben present, el primer tram és un poc irregular, encara que després de creuar un portell sense barrera la cosa canvia. Una pista còmoda de seguir ens deixar continuar sense problemes. Abans del portell podem veure una desviació a la dreta, que no agafem, ja que nosaltres seguim rectes pel camí que portem fins ara. En pocs minuts arribem a la Font de s'Abeurada, que es troba ben activa i rodejada de neu. Per arribar-hi ens hem de allunyar uns metres del camí de pujada, just a una corba tancada cap a la dreta. Una vegada visitada, retornem unes passes des de la font per agafar de nou la pista. La pujada ens la prenim amb calma, gaudint d'un camí amb una fesomia ben diferent a l'habitual.
En poc més de mitja hora arribem a un nou portell que ens deixa entrar al Pla des Pouet. Just després del portell d'entrada al pla, tornem a tenir una desviació a la dreta que no agafem. Seguim rectes per creuar aquesta zona d'antiga explotació humana. Al fons d'aquest pla hi trobem un pou, que és el que li dóna nom al lloc, amb una marjada fins fa ben poc estava en males condicions però que ara han reformat. Després del pou hi ha una nova desviació, si agafem cap a l'esquerra anem a visitar el Mirador de ses Puntes o de Can Costa, i si seguim rectes anem cap al Coll de Son Gallard (765 m). Avui decidim anar directes cap al nostre objectiu, així que seguim rectes.
Una vegada arribats al Coll de Son Gallard podem fer dues coses: si tirem cap a l'esquerra arribarem al refugi, sa Talaia Vella (868 m) i el Mirador de ses Puntes, però si tirem a la dreta ens esperen els Cingles de Son Rul-lan (925 m) i el nostre objetiu d'avui, el Puig Caragolí (945 m). Girem cap a la dreta i seguim pujant pel caminoi, trepitjant cada vegada més, i més, centímetres de neu. Arribem a un nou portell sense barreres, i més endavant el caminoi es junta amb un altre camí més evident. En aquesta cruïlla girem cap a l'esquerra, sempre en sentit de pujada, i continuem ja a prop dels cingles. Quan arribem a ells, les vistes s'haurien d'obrir, i el vent fer més fort, ja que estem canviant de vessant. Però en arribar-hi trobem que la boira és més espesa, i no podem veure més enllà d'uns pocs metres, a més el vent també és cada vegada més fort.
Passats els Cingles de Son Rul-lan, i de camí al cim del Puig Caragolí, la visibilitat cada vegada és pitjor, la ventisca més forta i el fred més intens, així que decidim començar la retirada de l'excursió d'avui. Comencem a desfer tot el camí de pujada. Més abaix, sense vent, la nevada es torna d'allò més idílica, deixant-nos gaudir d'una estampa més pròpia dels boscos dels Pirineus, que d'aquí. Després de tornar al Coll de Son Gallard, trobem un lloc on podem aturar i fer una mossegada. A més ens prenin un cafetet amb llet ben teba, que ens ajuda a augmentar un poc la nostra temperatura corporal, quin gusté!!!
Seguim camí fins arribar de nou al cotxe, tot està preciós. Per acabar el dia d'avui ens atraquem al centre de Valldemossa on fem un altre cafetet amb llet, però aquesta vegada ben calentet i acompanyat d'una coca de patata. Quan ens mirem, les nostres pintes ens recorden més a quan anem de viatge a esquiar, que quan sortim d'excursió per Mallorca... qui ens vegi!!
Ha estat un dia meravellós gràcies a la proposta de na Yolanda... moltíssimes gràcies per aquest dia!!
Per veure totes les fotos pitjau aquí.
_______________________________________________________________________________________________
21 de Gener de 2015
Corredor Nord (Escorca)
Pareix que l'hivern s'està animant, i ja tenim la segona nevada important del 2015. Per la Península ha caigut una quantitat de neu que fa por, amb gruixos de neu que no es veien fa temps. Per aquí la nevada ha estat més moderada, però suficient com per gaudir com a nins petits d'ella. Des de la feina veim que tant el Puig Major com el Massanella tornen a estar blancs, així que amb les ganes disparades preparem una sortida. Finalment en Rubén no pot venir, ja que té a les seves dues nines malaltes. Una llàstima, la pròxima vegada serà.
El meu germà i jo, amb l'esforç de n'Angèlica i na Yolanda quedant-se amb els nins, quedem per tornar a fer una sortida preparatòria de "l'expedició" que tenim a l'Aneto pel mes d'Abril. La filosofia és la mateixa que a l'altra que vam fer al desembre, portar tot el material per intentar acostumar al nostre cos a l'esforç que allà ens espera. Avui com que pareix que hi ha neu, i potser anem a un corredor, també agafem els piolets. Qui ens vegi!!!
Després de sortir de fer feina de nit, pas a recollir al meu germà i tirem cap a Escorca. Des de la carretera es veuen bastant blancs els dos puigs, encara no tenim clar on anar. Sabem que la carretera està neta, però així i tot he portat les cadenes, per si un cas. La previsió meteorològica és pluja, o neu segons la cota, amb vent a la costa. Anem totalment preparats, així que no hem de tenim cap problema. Mentres ens atraquem a la serra ens acabem de decidir, descartem tornar al Massanella i tirem cap a la plataforma del funicular. Anirem a fer el Corredor Nord!!!
Aparquem a la plataforma, ens equipem i fem la primera foto del dia. El termòmetre del cotxe marca +3ºC, així que pinta que les tindrem bastant fresques. Quan sortim del cotxe fa fred, però jo m'esperava que en fes més, és bastant suportable. Mentres veniem amb el cotxe ha fet una bona ploguda, al final ja quasi aiguaneu. Just en arribar a la plataforma s'ha aturat, però quan estem acabant de equipar-nos, ens fa una poc de calabruixet, quatre pedrolins. Comença la llarga aproximació fins al corredor...
Des de la plataforma del funicular ens dirigim cap al porxo esbucat i el camí dels Binis. La pujada la fem pel caminoi de sempre, encara que avui més que un camí pareix un torrentet, ja que brolla una bona quantitat d'aigua per ell. Mem si farem un activitat doble avui, corredor de neu i barranquisme en una, jejeje. Mai haviem fet aquest camí amb tant aigua com la d'avui. Per ara el fred no és molt intens, pensàvem que faria més.
Una vegada al camí dels Binis ens desviem per anar a cercar el corredor (que encara està ben lluny). Ens queda una llarga aproximació amb una pendent important i mantinguda, així que ens ho prenim amb calma, seguint el camioi marcat per les fites. Mirem cap a dalt i la neu no pareix molt abundant, quina llàstima, ens plantajem si no hauríem d'haver anat al Massanella. Encara així no ens desanimem i continuem la nostra pujada. La neu comença a apareixer de forma tímida, i poc a poc es va fent cada vegada més densa. Tenim uns núvols baixos que fan que no poguem gaudir de bones panoràmiques, encara que, de tant en tant, s'obri alguna finestra que ens permet tenir unes vistes espactaculars de la coma per on pujem, amb la Mar Mediterrània de fons.
Arribem a un punt on pareix que no podem continuar pel camí que duem. Aquí hem de fer un pas de grimpada, amb totes les roques ben enfarinades de neu. Anant alerta, el superem sense problemes per la seva part esquerra, fent després una petita travessa cap a la dreta. Seguim pujant i ens aturem a davora d'una roca que fa les vegades d'una petita "balma". Aquí aprofitem per fer un glop d'aigua i posar-nos les polaines, ja que la neu es més consistent i ho cobreix pràcticament tot. Sense perdre més temps continuem pujant amb un paisatge cada vegada més blanc. Això ja ha agafat l'ambient que voliem trobar, i les primeres sensacions del dia, on pensàvem que no hi hauria neu, s'han desfet. Quina passada!! Com ens agrada la neu!!!
Seguim pujant i més adalt ens creuem amb un al-lot que davalla tot sol. El saludem i ens comenta que ha provat de fer el Corredor Nord, però que en arribar al resalt, ha decidit davallar-se. La gran quantitat de neu pols, enfontsant-se a vegades fins l'engonal, l'ha tirat enrera. Ens comenta que per la ruta normal pareix que està millor. Li agraïm la seva informació i continuem el nostre camí.
Una vegada arribem al l'entrada del corredor ens acabem de decidir... anem molt bé de temps, així que provarem el nostre objectiu, i si no podem fer-lo, tornarem i farem la ruta normal. La pendent augmenta i l'ambient també. La neu és molt blana i per ara no ens fan falta ni crampons ni piolets. Ens posem els cascos i continuem cap adalt. El corredor ràpidament s'encaixona, amb tot ple de neu i una boira que li dóna el seu punt. Estem disfrutant com a nins, l'ambient és igual que altres corredors que hem fet al Pirineu (salvant les distàncies, clar).
La inclinació no és gens menyspreable i, poc a poc, anem guanyant metres de corredor. No ens adonem i ja hem arribat a l'únic resalt important que hi ha en la nostra ascenció. Aquest està ben blanc, i pareix que ens haurem d'esforçar una mica per poder continuar. El primer en intentar-ho soc jo i, amb bones, aconsegueixo superar-lo per la seva part esquerra. La neu està molt bé, i no fa falta treure els ferros. El meu germà em segueix després, superant-lo també sense cap problema.
Fins aquí teniem la petjada oberta per l'al-lot d'abans, però a partir d'aquí, l'hem d'obrir nosaltres. Em pos jo al davant, obrint petjada i cercant el camí on em sembla que menys ens enfonsarem. El corredor és molt curt, així que val la pena gaudir de totes les passes que donem i les "vistes" que la boira ens permet fruir. Boira que cada vegada és més intensa, però que encara no ens deixa del tot sense visibilitat. Les parets amb la roca plena de neu i gel, i la gran quantitat de neu que hi ha, ens transporta lluny de la illa. Quin luxe tenir això a Mallorca, llàstima que sigui tan poc el temps que tenim per fruir-ho. Hauria d'estar així de nevat tot l'hivern, i no només uns dies a l'any.
No tardem molt en arribar fins a l'alçària de la balma on hi ha un petit refugi de pedra. Aquest es troba a l'esquerra del corredor. Inicialment no el veiem per l'acumulació de neu de la pendent, però la balma és fàcilment identificable. Des del punt on som fem una petita travessa cap a l'esquerra per anar a cercar la base del la balma. Quan hi arribem, la imatge de la petita barraca, amb la neu als seus voltants, és espectacular. Dintre pareix que està bastant net, però tampoc entram per comprovar-ho. No fa vent, ni neva ni tant de fred comper haver d'estar dedins. Aprofitem aquest lloc per dinar, no sense haver-nos fet unes quantes fotos abans. A davall la balma no hi ha tanta neu i podem fer-lo amb relativa comoditat. Des del cotxe fins aquí em tardat unes tres hores.
Després de menjar un poc, i sense returar-nos molt ja que sinó ens refredem, decidim anar a cercar el final del corredor i iniciar la davallada per la ruta normal. Refem el camí fins on ens hem desviat. De sobtes ha entrat una boira espessa que no ens deixa veure a més d'un metre de distància. A això li hem de afegir la dificultat que dóna la neu per distingir els relleus, així que decidim tornar al refugi i esperar un poc a mem si millora la cosa. Així ho fem, però vegent que la boira no escampa, i no té pinta de fer-lo en molt de temps, decidim posar-nos els crampons, agafar els piolets i fer la tornada amb més seguretat. És una tonteria no fer-los servir si els hem portat fins aquí, la seguretat davant de tot. La boira no ens abandonarà fins al cotxe, així que no intentem fer cap més foto, no val la pena.
Per veure totes les fotos pitjau aquí.
_______________________________________________________________________________________________
03 de Gener de 2015
Puig de Massanella per Son Massip (1.364 m)
Aprofitant que en Víctor va tenir una sortida de classe al Massanella durant aquestes vacances de Nadal, en José Carlos també va anar donar una volta. A diferència d'ells, que van agafar la ruta normal pel Coll de Sa Batalla (620 m), el meu germà va sortir des de la urbanització de Son Massip. Des d'aquí va anar cap a les Voltetes del Galileu i les cases de neu dl Galileu. Va continuar pujant cap al Puig del Galileu (1.181 m), però abans d'arribar-hi, al coll (1.142 m) que hi ha abans del cim, va girar cap a la dreta per anar cap al Puig de la Mola. Des d'aquí va crestejar per anar a cercar el Coll des Telègraf (1.126 m), des d'on es va enfilar a la Serra del Teixos. Sense aturar va continuar en direcció al seu proper aobjectiu, el Coll des Prat (1.200 m). En aquest punt va seguir cap al Coll de n'Argentó, que separa el Puig Massanella del de ses Bassetes. Primer de tot va visitar el cim del Puig de ses Bassetes (1.212 m), on encara continua estant el petit portal de Betlem. Una vegada finalitzada la seva estada al cim, va continuar i va arribar fins al cim del Puig del Massanella (1.364 m). La tornarda la va fer pràcticament pel mateix camí d'anada.
Per veure totes les fotos pitjau aquí.
_______________________________________________________________________________________________
Grup Excursionista Tramuntana Pàgina web amb © des de l'any 2006 gruptramuntana.com
|
Benvinguda del grup
Estadística
Entrades antigues: M Any 2010
|
