Activitats Humanes a la Serra de Tramuntana

La Serra de Tramuntana, des d'antic, ha vist com l'home ha tret profit dels recursos naturals dels que gaudia. Generalment, degut al tipus d'explotació que es realitzava, les activitats tradicionals que es desenvolupaven a la serra eren sostenibles pel medi ambient. Encara que no ens hem d'oblidar que per molt sostenibles que fossin, l'acció del home a la natura sols comportar-li tota una sèrie d'efectes nocius. L'actuació del home damunt la natura sempre serà aliena a l'evolució natural d'un espai verge.

Sense entrar en les dues activitats més conegudes com són l'explotació agrícola i ramadera, volem explicar-vos tres exemples d'activitats tradicionals fetes des d'antic a la serra de Tramuntana. La indústria del carbó, de la calç i del gel produïen tota un grapat d'efectes positius. Com a exemples vos podem anomenar:

Poc a poc, i degut tant al desenvolupament de la indústria com a la centralització del turisme i el sector de serveis com fonts d'ingressos primaris (no ens oblidem del boom del turisme que vàrem patir a la dècada dels 60) pels mallorquins, tots aquests oficis es varen anar abandonant de forma gradual. Tant s'han anat oblidant que moltes vegades, quan un els hi explica als nostres nous membres, quines i com es realitzaven aquestes activitats es queden en la boca oberta.

Per aquest motiu volem dedicar un poquet de la nostra pàgina a fer un breu record a les activitats més típiques de la serra, que a més es podran veure quan facem qualque excursió. Perquè no hi ha excursió a la tramuntana en la que no puguem veure qualque resta d'aquestes explotació, ja sigui un rotllo de sitja, una casa de neu, etc. També veurem les característiques d'un tipus de vida al camp, i que també es donava a la muntanya, les rotes.

El carboner era aquella persona que es dedicava a transformar la fusta dels arbres de la serra en el carbó que es feia servir a les ciutats com a font d'energia. El carboner, o també anomenat sitger, arrendava a l'amo de les terres una extensió de terra definida, anomenada "ranxo". Aquesta extensió només podia ser explotada per ell i la seva família. Dins d'aquest ranxo, el carboner construïa uns rotllos de pedres, anomenades "rotllos de sitja" ó "sitges", que utilitzava per la crema de la llenya. Aquesta llenya l'obtenia tallant els arbres, prèviament concertats, i recollint aquella que ja estava seca i en terra.

En cada ranxo podia construir diversos rotllos de sitja (s'en feien més segons l'extensió de cada ranxo i la possibilitat de controlar-los que tenia cada sitger). Degut a que cada rotllo estava bastant separat un de l'altre, també construïa una barraca per poder controlar la crema sense patir els efectes dels fenòmens meteorològics (com vent, pluges, fred, etc.). Les barraques eren construccions simples, d'una única sala, d'amplària no massa gran, amb parets de pedra seca i un sostre de càrritx. Devora d'aquestes barraques, encara que no en totes, també es construïa unes altres construccions de suport, com per exemple els forns de pa. Hem de tenir en compta, que aquestes barraques no tenien cap tipus de comoditat, es cuinava fora d'elles, no tenien llits (com a molt unes fulles de càrritx al terra per a que no fos tan dur) i, per suposat, tampoc cambra de bany.

Una vegada fets els rotllos de sitja definitius, el carboner es dedicava a tallar els arbres i a recollir la llenya prima del terra. Una vegada ja tenia tot havia de col-locar-la a la sitja. Primer de tot col-locava la llenya més gruixuda (generalment, els troncs no eren més grossos de mitja passa ó mig metre). Els disposava de tal manera que feien forma de xemeneia (coneguda com "ull de la sitja"), i al volant d'aquest anava col-locant la resta, des de els de major grandària fins als més prims. Una vegada acabat, ho tapava tot amb fang i posava les branques de llenya fina per de dins del fumeral. La darrera passa era prendre foc a aquesta llenya fina i tapar la xemeneia amb una placa metàl-lica.

El procés de combustió durava, més o manco, una setmana. Durant aquest temps el sitger no podia deixar que el foc s'apagués, motiu pel qual les barraques estan mirant sempre cap als rotllos de sitja, per tenir-los controlats. Una vegada acabada la combustió es deixava refredar i es desmantellava la sitja per poder transportar el carbó amb l'ajuda dels muls fins als llocs de venta.

Aquesta activitat es feia a les zones baixes de les muntanyes, on la vegetació era espessa i les matèries primes que es necessitaven es podien trobar en abundància. La vida que feien aquesta gent era quasi semi-salvatge. Pràcticament no es relacionaven més que en la seva família, amb els carboners dels voltants i quan davallaven als pobles per vendre el carbó. És important remarcar, que a més dels efectes negatius d'aquesta activitat (la devastació de moltes zones de bosc), també tenia uns altres efectes beneficiosos per als boscos de la serra. Gràcies als carboners:

A les mateixes zones que on feien feina els carboners, trobem una altra activitat humana, la producció de calç. Consistia en la extracció de calç cremant la roca calcària en un forn especial. Les persones que es dedicaven a aquesta activitat eren coneguts com a calciners. Per poder realitzar aquesta activitat, l'encarregat de l'explotació havia de construir un forn de calç i recollir la roca calcària de la zona. La construcció d'aquest tipus de forn es feia de la següent forma:

En primer lloc es feia un forat al terra d'uns dotze pams de fondària per trenta d'amplària. Aquest forat es folrava amb pedres grosses, que es segellaven entre elles amb argila. La paret de pedres era anomenada "caixa", i el conjunt tot folrat "olla". La caixa una vegada arriba al terra continuava guanyant alçada i amplada (cintell). A una part del cintell es deixava una obertura per poder passar els materials. Aquesta obertura es coneix com "boca". Per omplir el forn de calç es col-locaven les pedres calcàries disposades en forma cònica, amb una base de major diàmetre que a la part d'adalt. Aquesta construcció tipus cònica rebia el nom de "pa de figa". Damunt d'ella es col-locaven les pedres més petites, així fins omplir l'olla. Després es tapava tot amb fang. S'havia de deixar 2 parts laterals, cap amunt, per a que respirés el foc. De dins del pa de figa es disposava la llenya i, una vegada tot fet, s'encenia. També s'havia de tancar la boca del forn, posant una capa de pedres fines ("portada"), amb una obertura, a la seva part baixa, per a poder posar més llenya a mesura que aquesta s'anava consumint. El foc havia d'estar encès durant 10 ó 12 dies. Passat aquest temps, el forn es deixava refredar i es podia recollir la cal produïda per l'acció del foc damunt la pedra calcària.

La calç obtinguda pels calciners es feia servir per molts d'usos diferents: per emblanquinar, per produir morter (mescla de cal, arena o grava), per usos higiènics, medicinals i per assollar pells. Era una feina dura i no exenta de perills durant la construcció, cremada i posterior recollida de la calç. Per a la muntanya, aquesta activitat tenia els mateixos perjudicis, i beneficis, que els que vos hem comentat a l'apartat dels carboners.

Una altra activitat, que va durar fins a principis del segle XX, va ser la producció de gel a partir de la neu que cada hivern queia a la nostra serra. Aquesta explotació es realitzava a la part superior de les muntanyes, on la vegetació quasi no fa acta de presència i, tant la quantitat de neu, la qualitat d'aquesta i les temperatures afavoreixen el seu manteniment. Per construir les cases de neu es seguia el següent procés:

S'excavava un forat a al terra d'unes dotze passes de llarg, per sis d'ample i 5 de fondària. Aquest forat es folrava de pedres per a que la terra no embrutés el gel. Es podien construir també altres parets amb vols per ajudar en la recollida de la neu. Com els carboners, hi ha moltes cases de neu que tenen altres construccions de suport a prop d'elles (com per exemple les barraques).

Quan es nevava a la serra, les cases de neu s'anaven omplint, ja perquè la neu queia dintre d'elles o perquè els nevaters les omplien amb la neu dels seus voltants. A mesura que anaven omplint la casa de neu, també l'anaven trepitjant (amb una sèrie d'estris) de manera concèntrica, aconseguint que per pressió la neu passés a ser gel. Quan la casa estava tot plena, i tot el de dintre era gel, es tapava amb una capa de càrritx, per afavorir que es mantingués un temperatura el més baix possible, protegint el gel també del sol.

El gel era tallat en blocs d'uns cinquanta quilos aproximadament, que rebien el nom de "pans", s'embolicava amb càrritx i es baixava, amb muls (2 pans per a cada mul), fins a la ciutat. Generalment aquest transport es feia a la nit, aprofitant les menors temperatures i disminuint així que el gel es fes malbé. Alguns exemples d'usos del gel són: material per a la conservació dels aliments (les geleres reben aquest perquè feien servir el gel com element refredant), usos terapèutics als hospitals o, simplement, per fer gelats. Aquesta indústria va tenir una gran explotació fins al primer quart del segle XX. Quan, amb el desenvolupament de la indústria i la tecnologia, es va obrir la primera fàbrica de gel, es començà a perdre.

Les rotes són trossos de terra que els amos de les possessions, també els de la serra, llogaven a persones que pertanyien a una classe social més baixa, per que fossin els que els treballessin, a canvi d'una part de la collita que allà es donés. Moltes vegades aquestes rotes eren trossos de terra erma, que els conreadors havien de buidar de pedres i vegetació, generalment garriga o bosc, abans de poder sembrar. Aquestes pedres les feien servir per construir les cases, els camins i els marges. Les cases guarien a tota la família del roter. Devora d'aquestes construccions apareixen munts de pedres, que són les que sobraven després de tot. Gràcies a la construcció dels bancals amb les parets dels marges, els homes han pogut conrear als vessants de les muntanyes.

Les rotes solien tenir una quaterada i el roter podia disposar d'ella al seu gust, però això sí, estava obligat a pagar cada any un lloguer a l'amo de la possessió. El lloguer es podia pagar tant amb doblers, com amb altres productes de primera necessitat. Quan el roter pactava donar part de la collita, solia ser una dècima part d'aquesta. Aquest lloguer es coneixia amb el nom de delme (en referència a la dècima part del conreat).

Encara tenim restes de rotes a la nostra serra de Tramuntana. Potser una de les rotes més conegudes per tots, degut a la seva ubicació, és la des pla de pouet a Valldemossa. Podem observar que hi ha el que abans era un tros de terra guanyat al bosc, amb munts de pedres i les restes de la casa del roter. A més hi ha un pou que es feia servir com abeurador per al bestiar. Segurament haurem passat moltes vegades pel pla des pouet, però si no ens hem fixat no haurem vist les restes d'aquesta rota.